JESÚS RESSUCITAT S’APAREIX PRIMER A LA SEVA MARE

 

La matinada el diumenge , tremolava entre boires. Una llum prima, daurada, s’obria pas entre els olivers del jardí. Maria caminava sola, amb pas lent, com si el pes de les hores passades li hagués assecat la veu i els ulls. El silenci del món semblava demanar-li paciència.

De sobte, una veu suau, molt a prop, va dir:

— Mare.

Maria s’aturà. El cor li va fer un salt que cap paraula podia contenir. Es va girar lentament, i el va veure. Els seus ulls eren els mateixos que havia vist en el nen de Natzaret, en el jove que acariciava la fusta del taller, en el mestre que parlava amb foc i tendresa.

— Jesús… —va murmurar ella, amb un fil de veu que es trencava però brillava com l’aigua d’un rierol al sol.

Ell va somriure.

— He tornat, mare. La vida no s’ha acabat. Només ha canviat de vestit.

Maria s’hi acostà, les mans tremolant.

— T’he vist morir, fill meu. El món s’ha enfonsat amb tu. I ara, ...,  ara et veig viu.

Jesús digué:

— No he mort per fugir del món. He baixat fins al fons de la nit per encendre-hi una llum que ningú ja no podrà apagar.

Silenci. L’aire olorava a herba tendra i a calma nova.

— Sabia que vindries —respongué Maria, amb un record difús dels somnis que l’havien despertada aquella nit—. El teu pas era dins del meu cor abans que sortissis del sepulcre.

Jesús la mirà amb dolçor infinita.

— Sempre has estat l’única que m’ha vist amb els ulls oberts de la fe.

Ella li acaricià el rostre.

— Ara el món sabrà què és estimar fins a tornar de la mort.

Jesús va inclinar el front, i en un gest antic de fill, va besar-li la mà.

— I tu, mare, seràs la primera veu de Pasqua, encara que el món no t’escolti.

Maria deixà caure una llàgrima, no de pena, sinó de llum.

— Fill, el teu torn és començar de nou. El meu, esperar en silenci.

Ell assentí.

— L’amor ja ha dit tot el que calia dir.

 

I el jardí, aleshores, es va omplir d’espurnes i ocells. La nit s’havia acabat.