NI TU, NI JO, TINDRÍEM CORDA, SI NO FOS DÉU QUE SE’N RECORDA.

 

En el silenci dens del matí, abans que la llum s’atreveixi a entrar del tot per les escletxes de la finestra, hi ha un gest antic que es repeteix: donar corda al rellotge. És un moviment petit, gairebé insignificant, però carregat d’una gravetat que només es revela amb els anys. El metall respon amb una resistència suau, com si també ell tingués memòria.

 

Recordo la llegenda del rellotge de sol de Sant Bernabé d’Aguilera, a Òdena: “Ni tu, ni jo,  tindríem corda, si no fos Déu que se’n recorda.” Durant molt de temps la vaig llegir com una bella metàfora, una d’aquelles frases que decoren el pas del temps sense alterar-lo. Però ara, amb el vell despertador a les mans —portat al rellotger com qui porta un cor cansat a un metge pacient—, les paraules han pres un altre pes.

 

Què vol dir, realment però , tenir corda?

 

El meu rellotge despertador , obert sobre el taulell del taller, sembla un petit univers desmuntat: rodes dentades, eixos delicats, una arquitectura minúscula que depèn d’una tensió invisible. El rellotger, amb els seus dits precisos, no només repara un objecte; restitueix un ritme, una possibilitat de continuar. I jo penso que potser nosaltres no som gaire diferents.

 

Cada dia ens donem corda amb rituals: el cafè, les paraules, les mirades que ens sostenen sense dir-ho. Però hi ha dies en què el mecanisme falla, en què la corda no aguanta o el temps es desencaixa. I aleshores, com el rellotge, necessitem que algú —o alguna cosa— se’n recordi de nosaltres.

 

Potser és això el que volia dir la inscripció: que la nostra persistència no és del tot nostra. Que hi ha una memòria més fonda, una mena de fil invisible que ens manté en marxa quan nosaltres ja no sabem com.  Déu, per a mi, encara que a d’altres  la paraula els  pesa massa; i creuen que pot ser el record, l’afecte, la continuïtat dels dies o la fe en allò que encara no entenem.

 

Avui, ara,  a casa sense el despertador, el silenci és diferent. Ja no és només absència de tic-tac, sinó una pausa plena, com si el temps mateix hagués decidit esperar. I en aquesta espera, gairebé imperceptible, la certesa absoluta que Déu, malgrat la nostra estultícia, iniquitat, manca d’empatia,...,  continua  donant corda al món.