NORD-AMÈRICA LA REPUBLICA MENTIDERA

  

L’any 1969, les televisions en blanc i negre deien que  els nord-americans, havien arribat a la Lluna. “Quina collonada, l’avi Enric , va ser molt clar, to tés mentida, una més d’aquesta nació mentidera i maleïda

Les imatges en blanc i negre, la bandera plantada en un terreny que semblava pols de ciment, i aquell “one small step” que a ell li sonava a proclama per enganyar innocents. “Mentiders!”, deia sempre. “Si poden fer creure que una guerra és santa, també poden fer creure que la Lluna és seva.”

 A l’avi Enric no li calien coets ni astronautes per entendre el món; li bastava mirar un mapa de Vietnam, o les fotos de napalm sobre nens. “Això sí que és el seu cel”, escopia, “un cel ple de fum i de metralla.”

La parafernàlia mediàtica li semblava una missa profana oficiada per uns sacerdots del capital. Els periodistes, en el seu llenguatge de “progrés” i “aventura humana”, no eren res més que acòlits d’un imperi de pantalles. L’avi Enric veia en aquella façana d’herois espacials la mateixa podridura que en els somriures dels presidents, aquells homes que beneïen les bombes amb la Bíblia a la mà. “Genocides, pedòfils, hipòcrites”-

Per ell, aquell 1969 no era cap triomf de la ciència, sinó el principi d’una farsa planetària. Una nova religió: la del progrés sense ànima, la del consum elevat a credo. Mentre el món aplaudia el primer pas sobre la pols lunar, Enric pensava en la pols dels obrers explotats, en les tombes anònimes que sostenien els coets dels poderosos. “La Lluna?”, preguntava amb una ganyota amarga. “Que baixin primer a la Terra i vegin en quina misèria ens deixen.”

La Lluna, immutable, brillava com sempre, lluny de banderes, lluny de càmeres. “Mira-la bé”, va dir al seu nét. “És la mateixa que veien els egipcis, els romans i els nostres avis. Cap nord-americà no hi ha posat un peu

L’avi Enric mai es a va creure que els nord-americans anessin a la lluna.

Ara des de l’altre costat , com deia Henry Scott Holland (1847-1918)

«La mort no és res. Tan sols he anat a l’habitació del costat.

Jo sóc jo, i vosaltres sou vosaltres 

El que jo era per a vosaltres ho segueixo essent sempre. 

Anomeneu-me pel nom amb què sempre m’heu cridat;

parleu-me con ho heu fet sempre,

no feu servir un to diferent, ni prengueu un aire solemne o trist.

Continueu rient d’allò que ens feia riure junts.

Pregueu, somrieu, penseu en mi, pregueu per mi.

Que el meu nom sigui pronunciat a casa com sempre ho heu fet, 

sense èmfasi de cap mena ni cap traça d’ombra. 

La vida significa tot el que sempre ha significat.

No s’ha tallat cap fil. 

Per què hauria d’estar fora dels vostres pensaments, 

simplement perquè no ens podem veure? 

Us estic esperant, per un interval

No estic lluny; tan sols a l’altre cantó del camí. Tot va bé.»

Trobarà la resposta.

Jo, com ell, crec que els nord-americans son uns mentiders.