Veneçuela ens ensenya que les
catàstrofes naturals maten més quan hi ha corrupció.
No és només mala sort ni fatalitat
geogràfica. És negligència acumulada, desviació de fons, contractes inflats,
controls inexistents, cada incendi fora de control, cada inundació devastadora,
cada terratrèmol, ...., sovint té una
cadena de decisions corruptes al darrere.
El cas de Veneçuela, em direu, és
extrem perquè el col·lapse és visible, gairebé descarnat: estat capturat,
economia destruïda, institucions buides.
Hi ha remei? Sí, però implica costos reals:
institucions que investiguin de veritat, encara que afecti poderosos
transparència radical, no cosmètica
sancions efectives, no simbòliques
i una ciutadania menys resignada i menys disposada a “mirar cap a una altra
banda” quan la corrupció és propera o beneficiosa
El problema és que aquest remei entra en conflicte directe amb els
interessos dels qui controlen el sistema. Per això canviar-ho no és una qüestió
de voluntat abstracta, sinó de correlació de forces.
En resum: no és que no hi hagi remei. És que el remei exigeix trencar
equilibris que, tot i ser injustos, són estables. I això gairebé sempre només
passa quan el cost de continuar igual supera el cost de canviar.
Veneçuela ja hi és. Altres llocs,
potser, encara no prou.
Ja es deia a l’època de l’Ermessenda de Valrà:
"Les lleis són teranyines que agafen les mosques i deixen passar els
vespons"
"La llei, feta per als pobres"
"En caixa oberta, el just hi peca"
"Qui oli remena, els dits se n'unta"
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació