EDIFICI DEL MONTEPIO. IN MEMORIAM DE LA CAIXA D’ESTALVIS DE LLEIDA.

 

Llegia  que l'emblemàtic edifici del «Montepío» , obra de 1948  de l’arquitecte  José Rodríguez Mijares ( 1910 + 1990 ) va marcar l'inici d'una certa primera empenta en la recuperació econòmica de la ciutat en plena pedregada franquista. I encara avui presideix i vigila, majestuosament hieràtic i ben plantat, tota la banqueta de Blondel i el riu (ara empolainat i enjardinat) que s'escola als seus peus.

https://quinalafem.blogspot.com/2011/10/67-caixa-destalvis-de-lleida.html

La Caixa d’Estalvis de Lleida, seria la primera de les Caixes d’Estalvi que desapareixia.

Les caixes d’estalvis, històricament havien exercit una funció de suport financer als petits estalviadors, emprenedors, autònoms i petites empreses i contribuïen alhora de manera directa al desenvolupament econòmic i social del territori a través de l’Obra Social; una Obra social que el 2008 (inici de la crisi) va arribar al seu màxim amb més de 2 mil milions d’euros, però que a partir d’aquest moment ha anat baixant de manera significativa fins a situar-se en nivells propers als 500 milions d’euros.

La Llei de caixes d’estalvis i fundacions bancàries privades aprovada el 2013 va donar  el cop de gràcia definitiu de les caixes d’estalvis (només en queden dos de molt petita dimensió a València i Balears) i un minvament significatiu de l’Obra Social, ja que depèn ara de la decisió dels bancs privats.

No totes les caixes d’estalvis han estat malament gestionades, si bé amb la reforma legal s’ha aconseguit esborrar-les totes, estiguessin mal gestionades o ben gestionades, perquè així ho volien els grans banquers. És més, des de l’Administració Pública i la patronal bancària s’ha estat intentant “dimonitzar” a les caixes d’estalvis, al·legant que es tracta d’un model inadequat i desfasat i, per tant, condemnat a la seva desaparició.

És curiós però, que en la majoria de països democràtics  de la Unió Europea (Alemanya, França, Holanda, Àustria, Itàlia, …) segueix subsistint el model de banca de proximitat i no és qüestionat per les seves Autoritats.

La desaparició de les caixes d’estalvis és realment greu per a l’economia en general i per als consumidors en particular. Aquestes entitats representaven la banca de proximitat a Espanya, juntament amb les cooperatives de crèdit, oferint productes i serveis enfocats al petit estalvi i a l’economia productiva i real, deixant de costat les transaccions especulatives i de risc elevat. Es tracta d’entitats arrelades al territori que coneixen les necessitats dels seus clients i s’adapten a elles. Almenys va anar així fins que a la fi dels vuitanta i començaments dels noranta del segle XX van començar la seva “bancarització”, que va culminar, per posar un exemple molt gràfic, en la col·locació de participacions preferents als seus clients. Les participacions preferents, que també van col·locar els bancs privats (no van ser només les caixes d’estalvis com se’ns ha fet creure), ha suposat una de les estafes més grans de la història de la banca a Espanya que ha afectat més de 700 mil clients per un import superior als 30 mil milions d’euros.

Amb la seva desaparició, una part important de l’activitat empresarial es veu minvada, per la manca de préstecs i crèdits.

D’altra banda, la concentració del sector en pocs bancs incrementa el seu poder de negociació davant dels consumidors, la qual cosa es tradueix en nous abusos com l’augment de les comissions, la col·locació de nous productes financers d’alt risc, clàusules sòl en les hipoteques i desnonaments, entre altres males pràctiques. 

La banca , la justícia ,.,  espanyoles son  les que pitjor imatge tenen de tota la Unió Europea.

Feliciteu a M. Rajoy