ELON REEVE MUSK & L’ALI BABÀ DEL SEGLE XXI

 

Hi ha una cosa fascinant en la història humana: la nostra capacitat infinita per posar preu a allò que no existeix —o, pitjor encara, a allò que ningú pot verificar. Durant segles, algunes institucions venien parcel·les al cel amb una discreció gairebé artesanal: promeses etèries, sense registre, sense notari, sense cap altra garantia que la fe i la por. Era una economia de l’invisible, però almenys mantenia una certa modèstia.

 

Avui, el salt és qualitatiu i obscenament quantitatiu. SpaceX no ven només somnis: ven futur empaquetat, monetitzat i legitimament aplaudit. Ja no cal fingir humilitat. Ara es facturen milers de milions sota la promesa d’una expansió interplanetària que, per a la immensa majoria, és tan accessible com ho era el paradís medieval. La diferència és que ara hi ha rodes de premsa, streaming en directe i una narrativa èpica vestida de progrés inevitable.

 

Elon Musk no és un profeta; és un extraordinari gestor de relats. Ha entès millor que ningú que el capital contemporani no es mou només amb resultats, sinó amb expectatives. I així, cada llançament no és només un avenç tècnic, sinó un ritual de confirmació: la fe renovada en què, algun dia, colonitzarem Mart mentre la Terra continua sent explotada com un recurs finit.

 

El problema no és només l’ambició, sinó la impunitat narrativa. Quan una religió venia el cel, ho feia dins un marc simbòlic clar. Quan una corporació ven l’espai, ho fa amb el segell de la innovació, el suport estatal i la reverència mediàtica. La frontera entre enginyeria real i ficció financera es dilueix fins al punt que qüestionar-ho sembla gairebé herètic.

 

Potser SpaceX no és exactament “venda de fum”. El fum, almenys, és visible. Aquí el que es ven és molt més sofisticat: és la il·lusió que el futur ja està reservat, parcel·lat i, sobretot, en mans d’uns pocs que han aconseguit convertir l’infinit en un model de negoci.