LA VIRGEN DE LAS CUNETAS I ELS DESCENDENTS DE LA VICTIMES DE LA DICTADURA FRANQUISTA

 

Els descendents dels “beneficiaris” del franquisme no tenen por de la història; tenen por del mirall. Durant dècades, el relat còmode ha estat que tot allò va quedar enrere, enterrat —mai millor dit— a les cunetes, amb silenci administratiu i missa dominical. Però ara resulta que els morts tornen, no per revenja, sinó per ser comptats, reconeguts i, sobretot, situats en el lloc que els correspon: el de víctimes d’un sistema que va premiar uns mentre aniquilava uns altres.

 

Quina por tenen, realment? No és la venjança —això és una excusa gairebé infantil—, sinó la pèrdua del relat. Perquè si els nets dels afusellats recuperen la nacionalitat, la dignitat i el nom, també es posa en qüestió l’herència simbòlica dels qui van prosperar gràcies a aquella maquinària. No es tracta que ningú vingui a reclamar terres amb una forca a la mà, sinó que es comenci a preguntar: d’on venia tot això? Qui ho va permetre? Qui en va sortir beneficiat?

 

La incomoditat no neix del passat, sinó del present que el justifica. Per això molesta una llei que no castiga, sinó que repara. Perquè reparar implica admetre que hi havia una ferida, i admetre la ferida obliga a mirar qui sostenia el ganivet —o, si més no, qui mirava cap a una altra banda mentre s’utilitzava.

 

I sí, la ironia és gairebé obscena: els qui van beneir la violència amb rosaris i advocacions, ara es refugien en una mena de pietat selectiva. “La Virgen de las cunetas” no és devoció; és sarcasme històric. Perquè les cunetes no eren lloc de culte, sinó de desmemòria imposada.

 

El problema és que la memòria, encara que arribi tard, és tossuda. No busca venjança; busca ordre. I això, per a alguns, és molt més inquietant que qualsevol revenja imaginada.