AMB TRUMP TORNA EL CARLISME ?

 

El carlisme va néixer amb un lema rotund: «Déu, Pàtria, Furs i Rei». Quatre paraules per oposar-se al liberalisme centralitzador, a la secularització, a l’homogeneïtzació política i a la ruptura amb una determinada idea d’ordre tradicional. Avui, però, alguns dels seus ecos reapareixen sense corona, però amb molta testosterona, molta bandera i una notable incapacitat per llegir la història.

 

Trump, Meloni , Le Pen,  l’escòria NAZIONAL,  no són carlins en sentit estricte —no defensen cap rei legítim ni cap sistema foral com el del segle XIX—, però comparteixen una operació política recognoscible: convertir la nostàlgia en programa, la por en identitat i el ressentiment en virtut nacional. Allà on el carlisme deia «Déu», ells hi posen una religió civil feta de pàtria, família, frontera i obediència. Allà on deia «Pàtria», hi posen una comunitat imaginada, convenientment depurada de migrants, dissidents, pobres incòmodes i ciutadans que no encaixin en el motlle. I allà on deia «Furs», hi posen el privilegi de la majoria —o, més exactament, el privilegi dels qui parlen en nom de la majoria.

 

La diferència és que el carlisme, amb totes les seves ombres, encara articulava una concepció del món: una legitimitat dinàstica, una societat orgànica, una religió pública i unes formes territorials pròpies. L’extrema dreta actual sovint només conserva la carcassa emocional. És tradicionalisme sense tradició, ordre sense doctrina, pàtria sense comunitat i autoritat sense responsabilitat. No vol restaurar un món coherent: vol explotar-ne les ruïnes com qui saqueja una església abandonada per vendre’n les pedres.

 

El seu “rei” ja no és una persona coronada, sinó el líder convertit en cabdill mediàtic. Trump és el monarca absolut del seu propi ego; Meloni administra una litúrgia nacional-populista amb estètica institucional; Le Pen recicla l’herència familiar com si la política fos una propietat privada transmesa per testament. Tots tres prometen retornar un poder idealitzat al “poble”, però només després d’haver decidit qui forma part del poble i qui n’ha de ser expulsat simbòlicament —o literalment, si poden.

 

Aquest és el truc: proclamen que defensen la sobirania popular mentre menyspreen la pluralitat popular. Parlen de llibertat mentre exigeixen uniformitat cultural. Invoquen la família mentre converteixen la vida dels altres en objecte de vigilància moral. Denuncien les elits, però solen protegir les econòmiques; ataquen l’Estat, però reclamen un Estat policial quan es tracta de fronteres, protestes o dissidències. Són rebels de cartellera i conservadors de nòmina.

 

Per això el paral·lelisme amb el carlisme és útil, sempre que no es converteixi en una caricatura històrica. No són els carlins ressuscitats: són els orfes moderns d’un ordre perdut, disposats a substituir la legitimitat per l’espectacle i els furs per l’excepció. Han canviat el rei pel líder, els privilegis territorials per la sobirania nacional agressiva i la religió catòlica per una fe més rendible: la fe en el ressentiment.

 

El carlisme deia: Déu, Pàtria, Furs i Rei. La versió contemporània sembla dir: Enemic, Frontera, Espectacle i Jo. Una fórmula menys solemne, però molt més sincera.

I als  “ nous “  carlins que els mati Déu!