EMIGRANTS DE CASA NOSTRA

 

“Todo estaba dispuesto, aunque nadie lo supiera porque la vida no avisa. A veces se divierte soplando sus trompetas para nada, otras en cambio su corriente reúne, a la callada, ciertos seres y cosas y deja que pase lo que tiene que pasar”.

Repeteixo les paraules del començament del llibre de José L. Sampedro “El río que nos lleva” perquè venen pimpastades per aquesta historia que m’explica la Maria Assumpció Planas, de Barcelona, que vol recordar als seus padrins.

 

-Primer presenta-me’ls, sis plau.

-La padrina, Dolors Bochaca Ramoneda, va néixer a casa Ramonet de Les Masies de Coll de Nargó cap al 1889. Era la més gran de 8 germans i no va anar mai a l’escola perquè a les masies no hi havia res, ni tan sols església. 

El padrí, Rafel Boronat Jordà, va néixer a Alcoi, eren 11 o 12 germans, i la seva mare va morir amb 45 anys de càncer quan ell en tenia 12.

 

-I com van coincidir?

-Quan la padrina tenia 16 anys va baixar a Barcelona per a cuidar a una tieta malalta que no tenia fills. Acabada la malaltia, tipa d’aviar animals, va buscar feina i va entrar a servir a casa del Sr. Raventós, el  del xampany. Allí vivia, i anava a comprar al Born. 

Va coincidir amb la mili del padrí, que feia guàrdies en una caserna on ella passava cada dia pel davant.

 

-I va ser amor a primera vista...

-Doncs igual sí... Bé, sí. Ell, els primers 3 mesos havia prestat servei a Melilla, i explicava que havia fet de cuiner i servia el cafè a Franco, quan encara era capità. Com que hi havia de tornar, abans de marxar li va demanar que aprengués a llegir i escriure, i li va prometre que al acabar dins de 3 anys, li portaria el vestit de noces i es casarien. La padrina es va posar un professor particular i al cap d’un mes ja escrivia cartes del seu puny i lletra!

 

-Ai lo que fa l’amor!

-Jajajaja... La tela, de seda negra, l’havia adquirit amb els estalvis de comprar guàrdies. Van casar-se cap al 1913 o 14 a l’església de la Mercè, en ple barri gòtic de Barcelona. Només eren 4 convidats que van anar a esmorzar. Al acabar, els nuvis van donar una volta amb cotxe de cavalls i a les 9:00 hores ja obrien la botiga de comestibles que havien llogat al Carrer Aribau.

 

-Els alcoians no perden el temps, veig.

-No massa! Però malgrat l’alegria van tenir una vida plena de calamitats familiars. De les 7 criatures que van néixer, la primera, una nena, va morir als 2 mesos, després va venir un nen, Rafel, i després una altra nena, Dolors, la meva mare, després una nena, l’Assumpció, que també va morir amb 5 anys enverinada per menjar unes suposades mores; la va seguir un nen, l’Isidre, i després una bessonada en la que un dels bessons també va morir. Era una època de precària assistència mèdica i sense penicil·lina. Ella, per augmentar el sou, feia de dida de 2 criatures de famílies riques.

 

-Deu ni do!

-Després van llogar una botiga al carrer Doctor Rizal. Allí la meva mare va agafar un tifus i els metges la donaven per morta, però per consell d’una veïna van anar a un curandero que la va salvar amb lavatives d’herbes. Li va caure el cabell i li van tornar a ensenyar a caminar, malgrat que ja tenia 5 anys. Un metge els hi va aconsellar que la traguessin de Barcelona, i es van desplaçar a les afores, el que avui és el Clot. Allí van tenir una altra botiga, ell va entrar a Obres Públiques i, com a complement, tenien hort i vinyes.

 

-Una zona que res a veure amb la d’avui.

-Clar, clar. Doncs els hi va sortir fer de masovers a l’Alcúdia de Crespins i cap allà que van marxar. Tractaven amb cavalls i els hi va anar molt bé fins que al nen gran d’uns 7 anys en aquells moment, li va sortir un voltadits. El pare li va voler rebentar, el nen va donar una estrebada i es va clavar les estisores. La ferida se li va infectar i el van ingressar a l’hospital de València on hi va passar 40 dies. Al no saber què més fer, el van traslladar al Clínic de Barcelona tenint que malvendre tot lo de l’Alcúdia per poder fer front a les despeses. Per sort a Barcelona conservaven la casa de les afores i hi van obrir una nova botiga. El braç li va quedar immobilitzat, però no per això va deixar de treballar i fer coses. Fins i tot es va fer una altra casa al costat!

 

-La vida té cops inesperats i immerescuts moltes vegades!

-I tant! Doncs en aquestes va arribar la guerra. M’explicava el padrí que s’abastien al Born i s’havia de fer cua. Anaven els dos perquè quantes més tandes tinguessis més podies emportar-te. El número de la tanda l’apuntaven al braç amb un llapis de tinta que mullaven amb saliva. Després de pagar, carregaven. Apart de vendre, feien intercanvi de productes també.

 

-Tothom s’arregla com millor pot o sap.

-És clar. Durant la guerra els hi van confiscar la casa nova, però mai van voler dir quin bàndol va ser el responsable; de fet, mai parlaven de la guerra. Sí del típic racionament i de que enterraven els diners a l’hort per a que no els hi prenguessin.

 

-Jajajaja...

-Els fills es van anar fent grans i dispersant-se. La mare va quedar a la casa nova i és per això que vaig tenir contacte amb els padrins fins que van morir, ell el 8 de juny de 1966 i ella el 7 de desembre de 1973. Encara els trobo molt a faltar!

 

-Ha estat una historia plena d’amor, tendresa i superació. Merci Assumpció!

-Per a mi, ha estat un plaer poder-la contar.

 

 

Guillermina Subirà Jordana.  Senterada, febrer 2020