LA VAGA DE TRAMVIES DE L’ANY 1951

 

Pel 1er. març d’aquell any de 1951, recordo haver participat en una vaga general que va haver-hi en contra de la pujada de 20 cèntims del preu del viatge del tramvia, on tots els estudiants de la Universitat de Barcelona hi vam ser-hi, amb manifestacions per les Rambles, atropellament dels grisos a cavall i, fins i tot, llançant uns còctels molotof , dins un tramvia, buit com tots els que circulaven  per la ciutat, parat i sense conductor, a la porta de l'Escola Industrial, a on ens havíem aplegat els manifestants que procedíem del termini d'unes classes pràctiques de l'Hospital Clínic, en una d'aquelles tardes de la vaga dels tramvies

http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/382155-barcelona-1951-any-zero-de-la-lluita-contra-el-franquisme.html#&gid=1&pid=1

 

https://unionanarcosindicalista.wordpress.com/2014/07/15/la-huelga-de-la-canadiense-y-la-jornada-laboral-de-8-horas/

 

Aquesta vaga de tramvies i la vaga general, que va seguir, foren les mobilitzacions populars més importants des del termini de la guerra civil. Coincidien varis fets:  la situació econòmica que passàvem, les restriccions i les tensions entre el governador civil de Barcelona amb  la Falange.

La pujada de les tarifes fou l’espurna, aprofitant que a Madrid només arribaren a pujar fins als 40 cèntims. Aquells dies de febrer varen apedregar els tramvies, trencant sense miraments els vidres i, a primers de març, va tindre lloc el boicot quasi total. A tot això, si té que afegir la impopularitat del governador, un tal Eduardo Baeza y Alegría (Saragossa, 1901 - 1981), que sembla ser tenia com amistançada a la actriu de cabaret Carmen del Lirio (Carmen Forns Aznar (Saragossa, 31 d'octubre de 1923 – Barcelona, 4 d'agost de 2014) , motiu que es va aprofitar per ser més papistes que el Papa i tenir més arguments per anar contra l’autoritat.

 

En realitat una bona part dels falangistes donaven suport a la vaga i si be no foren els promotors, el tal governador s’ho creia i va destituir als principals caps de la Falange. Als estudiants de la UB ens va relliscar. No va servir de res cara al públic i, recordo molt bé, l’enrenou que es va organitzar quan el diumenge, que tenia lloc el partit de futbol del Barça – Racing de Santander, a la sortida del camp els tramvies seguien buits i la gent tot passejant, plovent, retornava pacientment cap a casa. Em sembla que fou l’endemà, que de Madrid va arribar l’ordre de restablir les anteriors tarifes. El poble havia guanyat.

 

Però, clar, aquesta victòria va donar més empenta perquè dies després s’organitzés una vaga general en protesta per l’encariment de la vida, aturant-se fàbriques i comerços, tant del  centre com de les barriades industrials de la ciutat (Poble Nou, Sant Martí, Sant Andreu, Sants). En aquesta ocasió es produïren enfrontaments amb la policia arribant haver-hi morts i ferits. També, aquest cop, en Baeza es va enfrontar amb el capità general de Catalunya, en Juan Bautista Sánchez González (Íllora, Granada) 12 de novembre de 1893  + Puigcerdà, l a Cerdanya jussana, 30 de gener de 1957.) – amb qui coincidiria anys després quan estava fent la mili a Figueres -  i, tot, perquè es negà a utilitzar l’exèrcit per reprimir les manifestacions. Ambreforços de la policia i de la guàrdia civil tres dies després es va acabar la vaga i... de quina manera!

 

Aquestes vagues van ser la fita quesenyalava la nova etapa de la resistència popular en lloc de les reivindicacionsminoritàries dels grups, dits, d’oposició.

 

Enric Sànchez-Cid.