ESGLÉSIA PARROQUIAL D’OLOPTE, ADVOCADA A L’APÒSTOL SANT PERE. LA CERDANYA. VEGUERIA DELS PIRINEUS, QUAN ERC i JUNTS DECIDEIXIN FER EFECTIVA LA DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE CATALUNYA

Rosa Maria Asensi i Estruch,  Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d'agost del 1992) i l’ Enric Ventosa i Serra, escriuen de Sant Pere d’Olopte, abans Sant Feliu (Isòvol)


A l’origen, l’església tingué com a titular sant Feliu, que més endavant fou substituït per l’actual. Això es comprova l’any 1015 en una permuta que feren els esposos Duran i Matilde amb el bisbe Ermengol d’Urgell d’una vinya que els primers tenien a la població de Músser, al lloc anomenat Isovall, per una peça de terra que ell posseïa a Sant Feliu d’Olopte.

 

Al principi del segle XIV, el titular de l’església continuava essent sant Feliu, tal com recullen les visites arquebisbals del 1312 i el 1314.

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0716601.xml

 

És una església composta d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular. Per conservar l’orientació tradicional es va haver de construir l’església perpendicular al pendent de la muntanya, amb l’absis molt penjat, sobre un alt basament d’uns tres metres d’alçada, que el fa esvelt, com una torre. És un edifici de mides bastant grans, amb decoració escultòrica a l’absis i la portalada, que es degué construir a la transició del segle XII al XIII.





Fotografia . Vicent Miralles Tortes


La fàbrica és de bona qualitat, amb carreus calcaris ben treballats, de color gris, amb una pàtina de color daurat a ple sol. Són de formes allargades —fins i tot alguns molt allargats—, juntes petites i disposats en filades, de 12 a 25 cm d’alçada a l’absis, mentre que a la nau tenen mides més variades i el treball és menys polit. Les finestres tenen dovelles de pedra tosca i les columnes i els muntants de la portalada són fets de marbre vermell.

 

El basament de l’absis sobresurt molt poc del tambor llis, que té una finestra al mig de doble esqueixada. El tambor s’acaba amb un fris de dents d’engranatge sobre mènsules, en bona part decorades, i una petita cornisa en cavet sota teulada. La volta és de perfil apuntat.


Cobreix la nau una volta de canó apuntada, que arrencava d’una motllura d’imposta amb filet i bocell, de la qual només queden alguns trossos. La planta de la nau és rectangular i té dues finestres, més petites del que sol ser habitual, obertes al mur de migdia, una vora l’absis i l’altra més avall de la porta. El frontispici va quedar amagat en construir-se la casa rectoral adossada, que tapà la finestra i suprimí l’espadanya, que es va reemplaçar per un campanaret de planta romboïdal sobre la capçalera del temple.

 

En ensorrar la rectoria i netejar-ne les runes en ocasió de la restauració dels anys vuitanta, ha quedat al descobert una altra vegada aquesta façana, que ara es presenta amb l’antiga espadanya inacabada. Curiosament, la paret de ponent és menys llarga que la nau i això dóna com a resultat que a l’extrem N d’aquest mur es produeixi un reclau, si fa no fa d’un metre, del qual no podem donar cap explicació.

 

La portalada és de cinc arquivoltes, dues de les quals tenen columnes i arc tòric. La primera i la tercera arquivoltes tenen l’aresta aixamfranada i la cinquena, el cantell viu. Al xamfrà de l’arcada davantera i al del muntant de la del mig és on es troben totes les figures que adornen el conjunt.


Seguint el costum dels dos o tres últims segles, es va ampliar la nau amb una capella a tramuntana i una altra a migjorn i més tard amb una sagristia, ara ensorrada, que tapava part de l’absis


Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva una talla romànica de la Mare de Déu, procedent de l’església d’Olopte, amb el núm. d’inventari 15 939 (vegeu vol. I, pàgs. 285-286, d’aquesta col·lecció). Està asseguda en Majestat en un setial de tipus arcaic, solament de dues columnetes retorçades, que es poden apreciar sota una capa de pintura blava. A mitja alçada, cada columneta porta una motllura i acaba amb una mena de pinya. La Mare porta per sobre de la túnica daurada un mantell d’una sola peça, igualment daurat, com a Cornellà de Conflent. No porta corona, com l’Infant. Els vestits són idèntics, quant a la forma i els plecs, amb els de les marededéus de Cornellà i d’Odelló. Recordem que a la d’Odelló els vestits són també daurats.




La posició de les dues mans de la Mare és idèntica a la de la Mare de Déu d’Odelló. La mà dreta, estesa amb el palmell girat cap amunt, mentre que la mà esquerra descansa, en senyal de protecció, sobre l’espatlla del Nen Jesús. L’Infant seu sobre el genoll esquerre de la Mare, la túnica és de color clar i té una vora daurada. Cal igualment remarcar que el caient de la toga daurada és si fa no fa idèntic al del Nen Jesús d’Odelló, però difereix del de Cornellà. Porta el cap descobert i una clenxa li separa curosament en dos els cabells. Les faccions són semblants a la de Cornellà i d’Odelló. Una característica important que cal assenyalar, com també a Quadres i a Saneja, és que l’Infant porta a la mà dreta un objecte rodó. Cal veure-hi, sobretot en aquesta època, una poma, símbol del pecat original, més que no pas la bola del món; a la imatge més tardana d’Ordèn (segle XIV), la bola porta plantada una creu. Les cares de la Mare i de l’Infant són repintades i la Mare esbossa un somriure.

 

Cal datar aquest grup esculpit d’Olopte a la fi del segle XII o el principi del XIII. Al segle XIV, la Mare de Déu ja anava vestida perquè l’any 1338 va rebre una deixa en diners destinada a la compra d’un mantell


 De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu a la Vegueria “ in pectore” dels Pirineus, i feu tota la pressió que pugueu perquè es faci efectiva  d’una punyetera vegada, la distribució territorial de Catalunya.


Comentaris