EL MEU PADRÍ D’ANTIST

 

El meu padrí d’Antist era consort, és a dir, s’havia casat amb una pubilla que en aquells moments era de “casa bona”. Havia nascut a casa Jordana d’Ancs, avui desapareguda, i era un dels més petits entre els 11 germans. Es deia Manuel Jordana Farrero, però tothom el coneixia per Manuel de Carlà.

 

Era d’estatura mitjana-alta i retxo de cos. Tenia una mata blanca de cabell que vist en retrospectiva, se’n devia sentir orgullós, però la tapava, com era bona costum, amb una catxutxa. Sempre vestia la mateixa roba: pantalons de vellut apedaçats una i altra vegada, samarreta de pelfa, camisa gruixuda i jec. No s’enfadava mai (això era privilegi només de la padrina) ni aixecava la veu (altre privilegi de la padrina), de to greu però clara i agradable.

 

Generalment feia de pastor. El recordo amb el bastó i el morralet. No sé si la feina li agradava però la complia com qualsevol altre sense queixar-se.

 

Com que hi havia un espai gran de temps entre el naixement del primer germà i l’últim, una tieta de ca Carlà d’Antist es va casar amb el germà gran de Casa Jordana i una neboda (la meva padrina) amb un dels petits. D’aquesta manera barrejaven el parentiu de gens amb el legal: Eren cunyats i tiets o nebots al mateix temps. Enrenou que mai he entès i que no penso aclarir tampoc. Sí tinc present que l’últim habitant de ca Jordana, en una conversa de sobretaula, quan es dirigia a la padrina igual li deia tia i la tractava de vos, com la tractava de tu perquè “parlava amb la cosina”. Molt psicodèlic i divertit.

 

Havia sentit a dir que el padrí de molt jovenet va ser escollit per anar a cantar a algun lloc d’Andorra, perquè cantar se li donava bé, però va  triar casar-se amb una pubilla perquè semblava una vida més assegurada. Tenia una veu de tenor que enamorava. L’església parroquial de Sant Esteve ressonava quan ell la deixava anar tota per a entonar les pregaries de cada moment  . A l’església, els homes seien escampats, però ordenats, entre els 3 bancs del davant, i les dones en cadires pròpies, formant reclinatori, al darrera; tan pròpies que portaven les inicials de la persona i tot. Aquestes estaven col·locades als costats dels altars particulars que formaven (i encara formen) la nau del temple. A cada altar, quatre en total, hi havia una imatge i una llàntia.

 

El padrí tenia vertadera passió per la lectura. Segons explicava va aprendre a llegir tot sol perquè no havia anat mai a l’escola. A Ancs mai n’hi ha hagut i és de suposar que per estudiar a fora no hi havia prou diners a casa. Conservo la imatge de veure’l capficat llegint el diari, que s’empassava de cap a peus. Això sí, de dades endarrerides perquè el correu no arribava amb l’agilitat d’ara. Fa 70 anys, les “noticies fresques” tenien com a mínim entre 15 dies i un mes, però això era normal i no semblava molestar ningú. Potser aquest afany per llegir feia que no participés en les trivials converses casolanes: Res a dir fora del seu món.

 

Les vetllades d’hivern solíem jugar a cartes a la cuina després de sopar. Es desparava taula i s’hi posava una manta per a que no ballessin fora de lloc. I allí ens donaven ben bé les 12 i la una de la matinada. El Tuti, generalment, era el que ens entretenia, o la brisca; sempre per parelles. Ell seia habitualment en el lloc on s’havia assegut abans el seu sogre, a la pila, que li dèiem. Peça única a la casa –i potser al món; una mena de tamboret de fusta rectangular amb una ranura al mig per agafar-lo i poder-lo moure. Negre i pesant com una mala consciència.

 

Fotografia.  Pere Capdevila Jordana.

En èpoques de carreretes en portava el morralet i les butxaques plenes, i un nadal en que ma germana i jo vam proposar adornar l’església amb un arbre i guarnir-lo, es presentà al cap de dos o tres dies per sorpresa amb un boix altíssim que treballs vam tenir per a transportar-lo. Va quedar una església preciosa, freda de mort, però preciosa.

 

Quan tot això passava jo era encara una nena. Potser per això, la frase que em ve al cap és: “Nena, ves-me a buscar la catxutxa”, que penjava a la sala, en un penjador de paret col·locat a l’esquerra del cap de les escales que pujaven del carrer. Com a objecte personal tinc un plat de quan va estar a la batalla de l’Ebre.

 

Fotografia. Guillermina Subirá Jordana

Fumador empedreït, i en plenes facultats, va morir de sobte d’un esforç. Recordo encara el dia del dol perquè era la primera vegada que m’enfrontava a una persona morta. Va ser un shock que em provocà molt respecte i por, que tot s’ha de dir. Per l’impacte no vaig poder plorar fins el moment que el van traure de casa per portar-lo al cementiri. L’Amadeu de la Pobleta, que feia de carter, era també l’enterrador de la contrada. Ell li havia cavat a cops de pala i amb sol el braç dret –l’esquerre el tenia sec- el forat en el que havia de passar la resta de l’eternitat.

 

El cementiri d’Antist està orientat cara sud. Sempre he pensat que m’agradaria donar-li la mà mentre em torno pols al seu costat. Voldria que m’expliqués totes aquelles histories i aquells sentiments que va callar mentre preníem el sol o contemplàvem junts les estrelles.

 

Guillermina Subirá Jordana. 

Senterada, gener 2019