Trobava una imatge de Can Guinart a
:
https://izi.travel/en/077c-agullana-un-poble-d-aire-urba/ca#26ea80d6-5219-4171-9bbd-c2b174d46c53
Residència de la família Guinart al segle XVII.
Constava de dos peces unides per un
pont, l'arc del qual donava accés directe a la Plaça Major.
Va ser volada el 9 de febrer del 1939. , Pensem – per les dates – que l’edifici devia
acollir algun equipament de l’exercit de la II República, que res pogué fer
contra les forces feixistes que feien costat als militars revoltats a les
ordres del general Franco, i que en el període 1936-39, farien “ pràctiques”
militars – que val a dir-ho, superaven en algun cas amb escreix, la barbàrie bèl·lica
d’Ucraïna - , i que desplegarien la seva “ eficàcia” a la mal dita II Guerra Mundial.
Ha passat molt de temps des de que succeint aquells fet abominables, i dissortadament
els rebesnéts, besnéts, nets, i fills d’aquells
criminals, encara posen pals a les rodes, no ja perquè es faci justícia – que ningú
ho espera – sinó senzillament per treure a la llum, allò que va succeir.
Ens agradarà tenir noticia de les circumstancies històriques a l’email castellardiari@gmail.com
Actualment a aquesta part hi ha l'edifici de l'Ajuntament.
https://issuu.com/ddgi/docs/agullana
http://ca.agullana.cat/turisme/historia/
LA NISSAGA DELS GUINART
El cognom Guinart, propi d'una de les famílies pertanyents a la petita
noblesa catalana dels segles XVII-XVIII,
és present a Agullana a partir de la instal·lació d'un Joan Guinart i
Fonalleras, Doctor Magnífic en Dret Civil, , que es casà amb una agullanenca,
Margarida Brunet i Gener, descendent d'una família de pagesos afincats a
Agullana des de molt antic. Aquell primer Joan Guinart instal·lat a Agullana és
amb tota seguretat el que tradicionalment se cita com l'introductor a Agullana
i probablement a l'Estat espanyol de les tècniques de confecció de taps de
suro.
El mèrit de ser el primer lloc de l'Estat en el qual es van fer taps de
suro és quelcom que tradicionalment s'han disputat tot un seguit de poblacions
com ara Sant Feliu de Guíxols, Llagostera, Tossa o Agullana, i cada una
d'aquestes hipòtesis és acompanyada per una història que pretén explicar com va
produir-se aquest fet.
La versió que atribueix aquest honor a Agullana va ser donada a conèixer
per Jaume Maspons i Camarasa (Granollers, Vallès Oriental 1872 - Barcelona 1934)
en el volum I de la Geografia General de Catalunya que va dirigir Francesc
Carreras i Candi (Barcelona, 5 de juliol de 1862-1937)
La hipòtesi de Maspons explicà que dos grans propietaris del terme d'Agullana,
els senyors Puig i Guinart, estaven subscrits a mitges a un periòdic francès, i
tot llegint-lo s'assabentaren que a França l'aprofitament de les suredes per a
fer taps donaven molt bons rendiments. Aquest fet determinà Guinart a anar a
França amb un mosso, aprengué a fer taps i va tornar acompanyat de dos o tres
operaris francesos, els quals feren de mestres als pagesos d'aquí. Es començà a
elaborar taps a can Guinart i els extraordinaris rendiments que s'obtenien
varen propagar ràpidament aquest nou aprofitament del suro.
La presència documentada tant a Agullana com a l'Estrada i a la Vajol des
del segle XVI d'una colla de famílies de teixidors de lli, activitat
complementària i necessària per a la comercialització dels taps, i d'un bon
nombre de traginers que llogaven els seus matxos d'abast per transportar-los va
facilitar el creixement comercial d'aquesta activitat.
Al segle XVIII, algunes famílies com les citades Puig i Guinart i ben aviat
també la família Bech de Careda i la família Genís es dedicaren a reunir grans
quantitats de taps de fabricació pròpia o comprats a altres operaris d'Agullana
i de les rodalies, i es desplaçaven a Bellcaire, a Provença, on es celebrava
una fira anual al final de juliol i començament d'agost.
El bon rendiment que donà el suro en aquell moment va fer que la segona
meitat del segle XVIII i bona part del segle XIX la mata de suro augmentés en
nombre d'hectàrees perquè els propietaris els plantaven arrenglerats com si
fossin fruiters, fet ben perceptible encara avui en algunes finques.
Alguns comerciants, com els Guinart, són dels primers que a la primera
meitat del XIX van a Andalusia a comprar suro i envien els taps directament a
Holanda. Altres com l'Antoni Genís i Balló, traslladen el negoci a Palafrugell.
Els Bech de Careda, per la seva banda, amplien la seva fàbrica fins a
convertir-la en una de les més grans del ram. Fins i tot van obrir una factoria
a Alemanya.
Segons Ramir Medir i Jofra (Palafrugell, 1889 – 1974), el 1842 a Agullana
hi havia 12 fàbriques, que donaven feina a 280 treballadors. Aquesta xifra
augmentà constantment durant tota la segona meitat de segle, època en la qual
la progressiva integració de la dona en el procés industrial, la competència
que suposaven les novetats tècniques i la maquinària, i la creixent
conscienciació de la classe obrera varen modificar del tot les relacions de
treball i suposaren la creació de Societats de Socors Mutus i de Cooperatives
de Consum.
Les primeres màquines arribaren a Agullana el 1883 i la llum elèctrica el
1895, però el cim quant a nombre d'empreses i d'empleats és assolit el 1913,
amb 40 fàbriques, la qual cosa volia dir treball per a 600 treballadors.
Actualment només una es manté en actiu amb dos treballadors.
L’explotació i la comercialització del suro a l’Alt Empordà, 1750-19131
https://books.openedition.org/pupvd/25819
En un altre ordre de coses, escrivíem suara ; LA CITA PRÈVIA EN OCASIONS ES POT CONSIDERAR COM UNA OMISSIÓ DEL DEURE DE SOCORS?.
Des d’aquí el nostre recolzament a les víctimes, i el rebuig més enèrgic
als botxins, als que maleïm davant de Deu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació