IN MEMORIAM DE LA UNIVERSITAT POPULAR A LA CASA GOLFERICHS. EDIFICIS ESCOLARS ANTERIORS A LA DICTADURA FRANQUISTA
La Casa Golferichs va ser encarregada l'any 1900 a l'arquitecte Joan Rubió
i Bellver ( Reus, 24 d’abril de 1870 + Barcelona, 30-11-1952 ) per encàrrec de Macari Golferichs i Losada (Barcelona, 8 de maig de 1866 – 1938),
enginyer de camins, comerciant de fustes i home de negocis a Amèrica. Acabada
l'any 1901, l'obra aconseguí una menció especial en el premi anual
d'arquitectura concedit per l'Ajuntament de Barcelona. El xalet dels Golferichs
va ser la segona obra de Rubió, però la més important de la seva producció,
tant per la seva qualitat projecte com pels mitjans econòmics amb que contà la
seva materialització.
La família de Macari Golferichs
habità la casa fins que, l'estiu de 1936, va ser confiscada per milicians
llibertaris que hi van crear una universitat popular.
Amb la victòria dels sediciosos feixistes encapçalats pel general Franco ,
contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de
la II República, la casa passà a mans de l'orde de les Dominiques de la Presentació,
que modificaren notablement l'interior de l'edifici per convertir-lo en un
col·legi religiós i construïren l'edifici annex afrontat al Carrer de
Viladomat. Ens agradarà tenir noticia de l’autor d’aquella “ modificació” a l’email
castellardiari@gmail.com
A finals dels anys seixanta un
promotor privat la va adquirir amb la intenció d'enderrocar-la i construir-hi
pisos. Aquest fet va desencadenar insistents protestes veïnals que van evitar
que «El Xalet», com era coneguda, desaparegués per l'especulació. L'any 1972,
la casa va ser venuda a la constructora Núñez y Navarro, que projectava enderrocar-la
per construir-hi nous habitatges. Per evitar-ho, l'Associació de Veïns de Sant
Antoni i altres entitats cíviques i professionals de l'Eixample començaren una
gran campanya reivindicativa que paralitzà l'enderroc durant més d'una dècada.
El 1980 l'Ajuntament de Barcelona va recuperar la propietat de l'immoble
gràcies a la lluita i ocupació física de l'edifici quan van entrar les grues
per part de l'Associació de Veïnes i Veïns del barri (l'Esquerra de l'Eixample)
amb l'ajuda de l'Associació de Veïns de Sant Antoni i el suport d'Ignasi de
Solà-Morales Rubió (Barcelona, 24 d'agost de 1942 - Amsterdam, Països Baixos,
12 de març del 2001)
L'any 1984, l'Ajuntament assumí finalment la propietat de l'edifici.
El 1987 es convocà un concurs per a la seva rehabilitació que van guanyar
els arquitectes Pere Joan Ravetllat Mira i Carme Ribas Seix, i entre els quals quedà
finalista la proposta d'un encara molt jove Enric Miralles Moya (Barcelona,
1955 - Sant Feliu de Codines, 2000)
Després de dos anys d'obres, l'edifici reobrí les seves portes l'any 1989,
acollint el nou centre cívic i la Fundació Carles Pi i Sunyer.
Des de llavors la casa acull un dels centres cívics més actius de
l'Eixample.
Finalment, el 1989, la Casa Golferichs s'obre com a espai de participació
ciutadana, acollint la sala d'exposicions i la sala d'actes del Centre Cultural
i Cívic anomenat «Golferichs – El Xalet» La casa és compartida amb la Fundació Carles Pi i Sunyer
Com a tants i tants catalans – i àdhuc a les bones persones, d’arreu del mon - el tema del català i les restriccions que es volen TORNAR a posar per al seu ensenyament, a mi en té revoltat.
A l’època del José Rodrigo y Villalpando, I marqués de la Comuerta (Zaragoza, 1668 – Madrid, 7 de diciembre de 1741), les instruccions eren “"...de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" , d’aleshores ençà però, els botxins “ a por ellos “; s’han acostumat a fer les seves maleses amb plena consciència de la seva immunitat.
Fa més de 300 anys que ho intenten sense èxit, confiem en que l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) ho encerti, oi?
En la infinita confiança en Déu, maleeixo a tots aquells que persisteixen en la dèria de destruir Catalunya.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació