La Montserrat Anguila Presas, publica fotografies de l’església del que
havia estat monestir de Sant Esteve de Banyoles, i que donà lloc al naixement del primer nucli
medieval de Banyoles, la Vila Vella.
Fundat per l'abat Bonit pels volts de l'any 812, el monestir fou destruït
vers el 945, si bé fou reconstruït aviat i l'església novament consagrada el
957.
L'any 1086 fou consagrada una nova església, fet que palesa la prosperitat
del monestir, que perdurà durant l'edat mitjana.
Els terratrèmols de 1427-28 derruïren en bona part l'església romànica, que
tot i que fou immediatament reconstruïda, fou enderrocada novament el 1655 per
les tropes franceses.
L'església actual fou bastida entre 1702 i 1740 per l'arquitecte Agustí
Soriano i el mestre d'obres Salvador Sobreroca de Vallfogona. El seu interior
fou refet després de la guerra del Francès per Joan Ostench (1812).
La comunitat monàstica subsistí fins a l'exclaustració del 1835.
Les diverses dependències que envolten el claustre restaren abandonades,
fins que el 1863 foren convertides en casa missió del bisbat de Girona.
El 1977 l'interior de l'església fou parcialment restaurat. Unes
excavacions al presbiteri posaren al descobert la planta dels absis semicirculars
de les esglésies preromànica i romànica.
El primer temple correspon al segle. IX,
al període preromànic, i era de
planta rectangular amb coberta de fusta i sense ornamentació; destruïda al
segle següent.
La descripció de l'església en el segle
X - amb consagració del 957 per l'abat Acfredo-, presenta un edifici de calç i
de pedra amb volta de canó, de quina obra se'n fan elogis per la seva novetat
arquitectònica (vegeu acta de consagració). Segons Josep Puig i Cadafalch
(Mataró, 17 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956) es tracta de l'aplicació a Catalunya i en
l'arquitectura religiosa de la primera volta de canó, abans, fins i tot, que la
de Ripoll (957), de pedra. En el segle XI, primer terç, s'inicia la restauració
a partir d'una basílica de tres naus amb l'altar major de "Jaspi de
Gènova", i amb columnata al presbiteri i torre-campanar de diferents
nivells (vegeu acta de consagració de 1086). D'aquesta edificació sols en
resta, com es pot apreciar en l'interior, els vestigis d'una sagetera, al braç
dret del creuer, d'on s'exterioritzen algunes arcuacions llombardes i uns
quants capitells i impostes que es conserven al Museu d'Arqueològic. Aquest
temple romànic fou destruït pels terratrèmols del segle XV. La reconstrucció la
inicia de nou l'abat Guillem de Pau. Encara un segle més tard, en el 1530, la
façana romànica és substituïda per un altre d'aparell de carreus, sobre la qual
s'hi disposà l'actual portalada gòtica. En el segle XVII foren volats i
assaltats diverses parts de l'església junt amb Monestir i el campanar.
Finalment, en el segle XIX, després de la Guerra del Francès (1812), s'inicia
la darrera reconstrucció i transformació de l'interior de l'església; aquesta
fou potada a terme per Joan Ostench, que li conferí un estil neoclàssic tot
conservant el caràcter de la façana.
Que el protomàrtir Sant Esteve , elevi a l’Altíssim la pregaria de bascos,
gallecs, catalans, i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor;
allibera el teu poble.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació