ASTELL. EL SOLÀ DE LA VALL FOSCA. LA TORRE DE CABDELLA. EL PALLARS JUSSÀ.

 


D’Astell – poble on va néixer  Rafel Jordana  - ens agradarà tenir noticia del cognom matern, i la data de naixement a l'email castellardiari@gmail.com , això de citar a a " manera castellana ", és un altre mal costum que cal eradicar, oi? -   que assolia la fama eterna gestionant la bodega homònima al número 52 del carrer de Manso de Barcelona,   llegia que   la seva església advocada a l’apòstol Sant Andreu, és un edifici  d'una sola nau, orientada de sud a nord, la major part del qual correspon a un edifici modern, a l'actual façana de llevant, que dona al recinte de l'antic cementiri, hi ha encara l'arc triomfal romànic del primitiu temple, que, part dedins, correspon a una capella que s'obre a la nau prop de l'altar major.


Fotografia. Gustau Erill i Pinyot

La base del campanar, que devia correspondre a l'angle nord-oest de la primitiva nau romànica, també conserva tot el primer cos del campanar corresponent a l'època medieval.

 

L'aparell és bastant primitiu, tot i que molt ben construït, però la manera de tallar i disposar els carreus fan pensar en una obra del segle XII

 

Fins a l'extinció dels senyorius (segle XIX ), Astell pertangué al Marquesat  de la Manresana.

https://calaix.gencat.cat/handle/10687/69047

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/25161


Astell, com bona part dels pobles dels Pallars,  i la Ribagorça,  no mereixien l’atenció dels que confegien la Catalunya romànica. S’acompleix aquella regla que diu d’aquestes terres que son prop de Déu, i massa lluny de Barcelona .


Josep Coll i Martí (Pessonada, 16 d'octubre de 1949) Explica d’Astell  que va  tenir un capellà que, a l'hora del sermó, s'allargassava molt més enllà del que la paciència dels seus feligresos recomanava. Un bon dia, quan ja duia una bona estona xerrant i xerrant, un dels seus parroquians va engegar un comentari en veu alta que va ressonar per tot el temple. El capellà es va enrabiar molt i, en acabada la missa, corregué a denunciar-lo i el feu perseguir per la justícia. L'hereu de Casa Cansat, que és qui havia proferit la frase que el mossèn va considerar sacrílega,  el denunciat  se'n va sortir pagant una considerable quantitat de diners.


No va quedar però,  aquí la cosa. L'hereu de Cansat va anar a veure  al Joan Teix, més conegut com  el Meco de Tírvia, un reputat bandoler que rondava per tots els Pallars, i que acabaria condemnat a mort i executat al poble de Sort.


L’encàrrec  va consistir en que  dugués a terme  la seva venjança, tota vegada que  ell no podia fer-ho. El Meco, amb la seva colla de saltamarges, va entrar una nit a la rectoria d'Astell, sorprenent el capellà desprevingut. El van lligar i van regirar tota la rectoria i tota l'església, però no trobaren enlloc els diners que guardava el capellà, amb fama d'escanyapobres, com tenien quasi tots els del seu ofici.  

 

Van interrogar el mossèn, com aquest no badava boca, el van amenaçar de mil i una maneres. Al final, el van lligar de cap per avall als clemàstecs de la llar de foc, com diu la tradició que demanava morir l'apòstol Sant Pere ,  i van encendre una bona foguera, alhora que el comminaven a xerrar, increpant-lo  “ quan vols xerres més que unes patraques”. Al final, el capellà, ja amb tota la cara socarrimada, va confessar on tenia la caixa dels diners. Conclou Pep Coll: La cara li va quedar completament socarrada per les flames i, des de llavors, tothom el coneixia pel "capellà cremat".


Que l’apòstol  Sant Andreu   , elevi a l’Altíssim la pregaria dels aranesos,  bascos, gallecs, aragonesos,  catalans, i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

Comentaris