El tren, símbol modern de progrés i cohesió, es converteix aquí en un aparador de càstig: mirar els panells de Rodalies és com llegir cada dia un edicte no escrit que diu “aquest territori no és prioritari, la seva gent pot esperar”.
Aquest és l’escrache profund: no n’hi ha prou amb dir als catalans que són part d’un Estat; se’ls recorda, viatge rere viatge, que ho són en condicions clarament inferiors, i que reclamar normalitat és presentat com a victimisme o exageració, mentre les dades d’inversió i incidències desmenteixen aquesta caricatura.
En el període 2015–2023, l’Estat ha deixat d’executar 4.516 milions d’euros compromesos per a la xarxa ferroviària catalana, situant Catalunya com el territori on més s’ignoren els compromisos pressupostaris en xifres absolutes.
Les decisions i omissions de RENFE i ADIF a Catalunya ja no són un simple “mal servei”: funcionen com un escrache permanent contra un territori i la seva gent, exposant-los diàriament a la humiliació pública, la pèrdua de temps de vida i, fins i tot, al risc físic.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació