Li preguntava a la IA de Google sobre l’edifici i em deia; el carrer del Rosari deu el seu nom a una antiga capelleta dedicada a la Mare de Déu del Roser que hi havia a la zona.
El nom es va aprovar oficialment el desembre de 1888.
Arquitectura: L'edifici presenta elements monumentals amb una façana de
tons crema, un balcó balustrat destacat i una gran porta cotxera, elements
típics de les torres d'estiueig de la burgesia barcelonina que van poblar
aquest barri a principis del segle XX.
Estat actual: Segons registres cadastrals i comercials, la casa té una
superfície construïda d'uns 609 m² sobre una parcel·la de 207 m².
Actualment, l'edifici , al número 32 del carrer del Rosari , allotja les
oficines d'Amer Global Brands.
.jpeg)
Amer Global Brands és una empresa familiar catalana fundada el 1992, especialitzada en la importació i distribució de begudes prèmium a Espanya, Portugal i Andorra. Amb seu a Barcelona, gestiona un catàleg divers de marques pròpies (com Gin MG) i internacionals (com Cointreau o The Botanist), destacant per la seva experiència en la construcció de marca a llarg termini
Passejar per les Tres Torres és caminar per un territori on la memòria ha estat esborrada amb una eficàcia gairebé administrativa. No pas per accident, sinó per una combinació de desídia i absorció forçada que fa pudor de centralisme antic amb perfum de modernitat.
La integració “manu militari” a Barcelona no només va redibuixar mapes; va diluir identitats. El que abans eren trames locals amb història pròpia es van convertir en simples peces d’un engranatge urbà que no tenia cap interès a entendre què estava assimilant. Quan una ciutat creix sense respecte pel que engoleix, no construeix: devora.
I l’administració —sempre tan diligent per a allò que dona rendiment immediat— aquí ha practicat una indiferència gairebé programada. El patrimoni que no és monumental, el que no surt a les postals, el que no pot convertir-se en relat turístic ràpid, queda condemnat a una mena d’inexistència burocràtica. No es cataloga, no s’explica, no s’estudia: senzillament es deixa morir en silenci.
A les Tres Torres, com a tants altres indrets annexats, el que queda és una topografia sense relat. Cases, carrers, antigues finques… tot present però desconnectat, com si la història fos un luxe prescindible. I així, allò que podria ser un teixit viu de memòria esdevé un decorat inert, perfectament compatible amb la ignorància institucional.
Potser el més greu no és la pèrdua en si, sinó la normalització d’aquesta pèrdua. Quan una administració no només oblida, sinó que s’acostuma a oblidar, el patrimoni deixa de ser una responsabilitat i es converteix en una nosa. I aleshores ja no hi ha debat possible: només queda el silenci, que és la forma més neta de desaparició.
Ah!, si algú en té més dades sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email castellardiari@gmail.com
Senyor, allibera’ns d’aquesta pesta administrativa, Amen !!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació