Passejar per les Tres Torres és caminar per un territori on la memòria ha
estat esborrada amb una eficàcia gairebé administrativa. No pas per accident,
sinó per una combinació de desídia i absorció forçada que fa pudor de
centralisme antic amb perfum de modernitat.
La integració “manu militari” a Barcelona no només va redibuixar mapes; va
diluir identitats. El que abans eren trames locals amb història pròpia es van
convertir en simples peces d’un engranatge urbà que no tenia cap interès a
entendre què estava assimilant. Quan una ciutat creix sense respecte pel que
engoleix, no construeix: devora.
I l’administració —sempre tan diligent per a allò que dona rendiment
immediat— aquí ha practicat una indiferència gairebé programada. El patrimoni
que no és monumental, el que no surt a les postals, el que no pot convertir-se
en relat turístic ràpid, queda condemnat a una mena d’inexistència burocràtica.
No es cataloga, no s’explica, no s’estudia: senzillament es deixa morir en
silenci.
A les Tres Torres, com a tants altres indrets annexats, el que queda és una
topografia sense relat. Cases, carrers, antigues finques… tot present però
desconnectat, com si la història fos un luxe prescindible. I així, allò que
podria ser un teixit viu de memòria esdevé un decorat inert, perfectament
compatible amb la ignorància institucional.
Potser el més greu no és la pèrdua en si, sinó la normalització d’aquesta
pèrdua. Quan una administració no només oblida, sinó que s’acostuma a oblidar,
el patrimoni deixa de ser una responsabilitat i es converteix en una nosa. I
aleshores ja no hi ha debat possible: només queda el silenci, que és la forma
més neta de desaparició.
Ah!, si algú en té dades sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email
castellardiari@gmail.com
Senyor, allibera’ns d’aquesta pesta administrativa, Amen !!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació