EL MILLOR IMPERIALISME ÉS EL DESMANTELLAT

La construcció dels Estats Units va anar acompanyada d’una expansió territorial basada en la expulsió, la guerra i l’assimilació forçada dels pobles nadius. Diverses fonts historiogràfiques descriuen aquesta dinàmica com a genocida o, com a mínim, com a extermini parcial i destrucció sistemàtica de societats indígenes, amb massacres, desplaçaments com el Trail of Tears i polítiques estatals que van arrabassar terres i van trencar comunitats.

La frase “the only good Indian is a dead Indian” s’atribueix habitualment a l’època de les guerres índies i expressa una mentalitat de deshumanització total; no és una anècdota, sinó el reflex d’un marc ideològic que facilitava la violència colonial. En aquest sentit, la història nord-americana no pot explicar-se només com a democràcia i progrés: també és una història d’ocupació interna i d’eliminació de pobles considerats obstacle per a l’expansió.

A Amèrica Llatina, la intervenció nord-americana ha estat recurrent des de finals del segle XIX i ha inclòs ocupacions militars, cops encoberts, pressió econòmica i suport a règims autoritaris. Una síntesi recent de Britannica destaca casos com Guatemala el 1954, Xile el 1973, Haití entre 1915 i 1934 i diverses operacions de la CIA a Nicaragua i Cuba, amb efectes duradors sobre les institucions i la vida social de la regió.

Al Pròxim Orient i altres zones de guerra, la influència dels EUA continua sent central. Les fonts recents mostren un paper nord-americà molt actiu en la gestió del cessament del foc a Gaza, en la coordinació de mecanismes de governança i estabilització, i en el manteniment d’un flux important d’ajuda militar a Israel, incloent partides de 3,3 mil milions de dòlars el 2026 i més de 16 mil milions en ajuda directa des de l’octubre de 2023 segons el CFR.

A Gaza, després de l’alto el foc d’octubre de 2025, els informes humanitaris continuen registrant morts i ferits: UN OCHA va reportar 673 palestins morts entre el 6 i el 17 de març de 2026 des de l’anunci del cessament del foc, i altres informes de ReliefWeb i OCHA indiquen centenars de morts més i destrucció persistent.

Al Sudan, la crisi és d’una magnitud enorme: l’OMS situava el gener de 2026 en 13,6 milions les persones desplaçades, i l’ONU advertia de més de 12 milions de desplaçats i d’una de les pitjors crisis humanitàries del món. Això no es pot atribuir només als EUA, però sí a un sistema internacional on les grans potències —inclosa Washington— intervenen, condicionen i sovint alimenten el conflicte per interès geopolític.

Pel que fa al Líban i Síria, les dades recents mostren desplaçaments massius i una crisi regional connectada amb els combats, les represàlies i les ingerències externes. L’IRC i altres organitzacions han situat Palestina, Líban, Síria i Sudan entre les crisis prioritàries de 2026, subratllant que els civils són els que paguen el cost dels jocs de poder.

Si es vol fer una crítica forta i justa, el nucli no ha de ser “el millor nord-americà és el nord-americà mort”, sinó “el millor imperialisme és el desmantellat”. 

La diferència importa: una frase que desitja la mort d’un poble reprodueix la lògica de deshumanització que es vol denunciar, mentre que una crítica política contundent pot assenyalar l’estat, les elits, la maquinària militar i els interessos corporatius.

La lliçó històrica és amarga: els mecanismes que van operar contra els nadius —expulsió, desposseïment, legitimació moral de la violència— reapareixen, amb formes adaptades, en l’ordre internacional actual. Quan es mira Gaza, el Sudan, Síria o Amèrica Llatina, el patró que emergeix és la persistència d’un poder que parla de pau mentre tolera o organitza estructures de dominació i mort