Hi ha una geografia invisible que travessa la història: la dels llocs on l’ànima podia reposar. Oratoris humils, capelles amagades, ermites solitàries o esglésies obertes al silenci. Espais pensats no tant per fugir del món, sinó per tornar-hi amb una mica més de pau. Eren refugis per als ferits —no només del cos, sinó sobretot de l’esperit.
Encara avui, per a molts agredits, aquests llocs continuen essent necessaris. Quan el món colpeja, el silenci protegeix. Quan el soroll desborda, la penombra recull. Hi ha una saviesa antiga en aquestes arquitectures: no imposen, acullen; no exigeixen, escolten.
Però alguna cosa ha canviat en la manera com entenem la protecció. L’agressor —o potser la societat que el produeix— ja no busca el recolliment, sinó el control. No construeix espais de reconciliació, sinó cambres de seguretat, habitacions del pànic, murs cada cop més gruixuts. On abans hi havia portes obertes a la transcendència, ara hi ha sistemes de tancament.
És una mutació significativa: hem passat de protegir la vulnerabilitat a blindar la por. I potser això revela una veritat incòmoda: que hem oblidat com sanar, i només sabem com defensar-nos.
Potser el repte no és escollir entre refugi i seguretat, sinó recordar que la pau no neix de l’aïllament, sinó de la reconciliació. Que cap cambra del pànic pot substituir la serenitat d’un espai on un pot, simplement, ser.
I potser, en el fons, encara necessitem aquells llocs antics no perquè el
món hagi deixat de fer mal, sinó perquè nosaltres hem deixat de saber com fer
les paus amb ell.
https://patrimonicultural.diba.cat/element/pelaroger
Llegia que Pelaroger tenia una capella advocada a Sant Mateu, de la que avui en dia no en queda cap resta visible.
Era una capella depenent de la
parròquia de Santa Maria d'Olost documentada l'any 1287 a partir del testament
de Bernat Bassil que fundà una llàntia que havia de cremar en la capella de
Sant Mateu de Pelaroger.
L’any 1687 quan el bisbe Antoni Pascual i Lleu (Arenys de Mar, 1643 -
Vic, 1704) visità la Parròquia de Santa Maria d'Olost constatà que l'església
es trobava en ruïnes.
Els diluïen els efectes del concili ecumènic
de l'Església catòlica celebrat en períodes discontinuats entre 13 de desembre
de 1545 i 4 de desembre de 1563. Se’l coneix com Concili de Trento, en el que es
posaven les bases de l’Església catòlica “ moderna” , s’acordava la supressió definitiva del
concubinat en eclesiàstics, i s’instava a aixecar oratoris, capelles, ermites,
i a celebrar aplecs per fomentar la pràctica religiosa.
Per descomptat, si en teniu més informació ou pregats de fer-nos-la saber a l’email castellardiari@gmail.com
Com bé deia el Venerable Antonio Gaudí Cornet, «Amb els castellans, no ens hi entendrem mai».
L'associació - forçada - amb el REINO DE ESPAÑA ha estat MOLT negativa en tots els aspectes, també, també, en l'àmbit religiós en el que s'havia produït una simbiosis entre l'Església i el poble, recordeu que aqui dèiem escolans - els que van a l'escola- als que al REINO anomenaven MONAGUILLOS.
El mal no sempre ve d'Almansa, el llenguatge xaró groller, inapropiat, deliberadament inculte, que sovinteja en la programació de les televisions en llengua castellana, en programes on persones de dubtosa honestedat, formació i/O intel·ligència, opinen de tot i de tothom, comença a traslladar-se a la televisió en llengua catalana
A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA.
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern
.jpg)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació