DIUMENGE DE RAMS, CAMÍ DEL GÒLGOTA

 La ciutat de Jerusalem despertava aquell matí de primavera amb una remor d’expectació. Era temps de Pasqua i els carrers, plens de pelegrins, feien olor de pols i esperança. Des de les muralles, els soldats romans observaven cada moviment amb recel. Els procuradors sabien que aquella festa recordava l’alliberament d’Egipte, i temien que qualsevol esclat de fervor religiós es convertís en revolta.

Al mateix temps, en una cel·la fosca de la presó Antònia, Barrabàs esperava el seu judici. Era un zelota, un home de les muntanyes de Galilea, convençut que Déu cridava els homes a empunyar l’espasa contra els opressors. Escoltava, entre el ressò dels seus pensaments, els crits que pujaven de la ciutat. "Hosanna! Beneït sigui el qui ve en nom del Senyor!"

Va somriure. “Ja ve,” va murmurar, creient que aquell Jesús de Natzaret, de qui tant havia sentit parlar, s’unia finalment a la causa de la llibertat d’Israel.

 


Mentrestant, Jesús entrava a Jerusalem a lloms d’una somera, símbol de pau i humilitat, no d’un cavall de guerra. La multitud l’aclamava com a fill de David, com aquell rei esperat que restauraria el tron i alliberaria el poble. Però Jesús avançava silenciós, amb la mirada perduda més enllà del present: cap al Calvari, cap a l’hora del gran misteri. Ell sabia que el seu Regne no era d’aquest món, i que la victòria no vindria pel ferro, sinó per l’amor portat fins a la mort.

A la nit, Barrabàs se n’assabentà. “Diu que el seu regne és espiritual —que no s’alçarà contra Roma - ” I la seva fe s’enfosquí. No podia comprendre aquelles paraules: un Messies que no lluita? Un Salvador que accepta la creu?

Els dies següents van ser un torb de contradiccions. Jesús, pres; el poble, decebut; els sacerdots, satisfets. I Pilat, per complaure tots i mantenir la pau, oferí al poble una elecció: Jesús o Barrabàs.

Quan Barrabàs va ser alliberat, el sol de nissàn brillava sobre els carrers plens d’una multitud inquieta. El zelota sortí de la presó amb el cor confós. Ell havia somiat una llibertat terrenal, i ara era lliure, però el Just —aquell que no havia pres mai una arma— anava al suplici. Barrabàs no entenia que la seva llibertat era un símbol, una ombra del misteri que s’estava consumant.

Jesús, conduït a la creu, havia begut fins al fons el calze del dolor. En aquell instant, quan el món semblava vençut pel mal, el cel mateix s’obria. El diumenge següent seria el del triomf que ningú havia previst: no un tron de pedra, sinó el triomf sobre la mort.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2026/03/el-fill-de-la-vidua-de-naim-cronica-del.html

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2026/03/barrabas-el-fill-del-pare-secundaris-dor.html

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2026/03/la-resurreccio-de-la-filla-de-jaire.html

https://www.guimera.blog/tribuna/simo-de-cirene/

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2026/03/secundaris-dor-llatzer-el-testimoni.html

https://www.guimera.blog/tribuna/secundaris-dor-sant-josep/

https://www.guimera.blog/tribuna/maria-de-magdala-la-magdalena/

https://www.guimera.blog/tribuna/malcus/

https://www.guimera.blog/tribuna/la-veronica/

Compartiu la publicació amb els vostres amics creients. 

Comentaris