TENIU DADES DE L’AUTOR DE LA TORRE PUCHADES?. TRES TORRES. BARCELONA

 

Enrique Puchades Domingo  ( 1883-1946 )  i  Esperanza Benito Pujol ( 1886-1961) foren presumiblement els promotors de la Torre Puchades:

https://diarieljardi.cat/placa-joaquim-pena-nucli-pioner-les-tres-torres/

Cap dada de l’autor de la torre, cal recordar sempre  que això és el REINO DE ESPAÑA, CAMPIÓ MUNDIAL de la corrupció i de l’estultícia.

Existeix encara:

https://www.google.com/local/place/fid/0x12a4991d23074473:0xa532e125b120365c/photosphere?iu=https://streetviewpixels-pa.googleapis.com/v1/thumbnail?panoid%3DwakFlKCOdcVrhGd-d6iOCg%26cb_client%3Dlu.gallery.gps%26w%3D160%26h%3D106%26yaw%3D218.25378%26pitch%3D0%26thumbfov%3D100&ik=CAISFndha0ZsS0NPZGNWcmhHZC1kNmlPQ2c%3D

Passejar per les Tres Torres és caminar per un territori on la memòria ha estat esborrada amb una eficàcia gairebé administrativa. No pas per accident, sinó per una combinació de desídia i absorció forçada que fa pudor de centralisme antic amb perfum de modernitat.

La integració “manu militari” a Barcelona no només va redibuixar mapes; va diluir identitats. El que abans eren trames locals amb història pròpia es van convertir en simples peces d’un engranatge urbà que no tenia cap interès a entendre què estava assimilant. Quan una ciutat creix sense respecte pel que engoleix, no construeix: devora.

I l’administració —sempre tan diligent per a allò que dona rendiment immediat— aquí ha practicat una indiferència gairebé programada. El patrimoni que no és monumental, el que no surt a les postals, el que no pot convertir-se en relat turístic ràpid, queda condemnat a una mena d’inexistència burocràtica. No es cataloga, no s’explica, no s’estudia: senzillament es deixa morir en silenci.

A les Tres Torres, com a tants altres indrets annexats, el que queda és una topografia sense relat. Cases, carrers, antigues finques… tot present però desconnectat, com si la història fos un luxe prescindible. I així, allò que podria ser un teixit viu de memòria esdevé un decorat inert, perfectament compatible amb la ignorància institucional.

Potser el més greu no és la pèrdua en si, sinó la normalització d’aquesta pèrdua. Quan una administració no només oblida, sinó que s’acostuma a oblidar, el patrimoni deixa de ser una responsabilitat i es converteix en una nosa. I aleshores ja no hi ha debat possible: només queda el silenci, que és la forma més neta de desaparició.

Ah!, si algú en té més dades sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email castellardiari@gmail.com

Senyor, allibera’ns d’aquesta pesta administrativa, Amen !!!