EL SARRIÀ QUE ELS TEMPS S’ENDUGUÉ

 Sarrià va ser el darrer poble del pla de Barcelona annexionat, el 1921, després d’haver resistit l’agregació que ja havia absorbit la majoria de municipis del voltant el 1897. Les fonts consultades expliquen que una llei permetia a les ciutats de més de 100.000 habitants absorbir municipis limítrofs, i que Barcelona va desplegar aquest mecanisme contra Sarrià malgrat l’oposició veïnal

Sarrià, amb gairebé mil anys d'història com a vila independent, va ser l'últim municipi del pla de Barcelona annexionat, mitjançant un Reial Decret del 4 de novembre de 1921 que entrà en vigor l'1 de gener de 1922. Aquesta agregació va seguir la gran expansió de 1897, quan Barcelona va absorbir sis pobles limítrofs (Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sants i les Corts) gràcies a un decret reial de la reina Maria Cristina que permetia a ciutats de més de 100.000 habitants annexar municipis adjacents connectats a la trama urbana

La base legal era una norma del segle XIX que autoritzava poblacions grans a integrar municipis petits limítrofs, sempre que tinguessin continuïtat urbana. 

Barcelona va aplicar aquest mecanisme repetidament: el 1897 va prendre la majoria dels pobles del pla, Horta el 1904, i finalment Sarrià el 1921, aprofitant el context polític amb Francesc Cambó Batlle (Verges, el Baix Empordà, 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires, l'Argentina, 30 d'abril de 1947) com a ministre

Les bones relacions prèvies de Sarrià amb Madrid i la Casa Reial havien aturat intents anteriors des del 1897.

Els veïns, liderats per l'alcalde Rafael Batlle  Miquelerena (1889-1954   , s'hi van oposar feroçment per por a perdre la tranquil·litat rural, l'aigua abundosa i l'ambient religiós, lluny de les tensions socials i el pistolerisme barcelonins. 

Hi va haver manifestacions, tancament de comerços, mítings i fins i tot un viatge fallit a Madrid per revocar el decret, però tot va ser en va. 

L'annexió va transformar Sarrià en un barri de Barcelona, que patiria alhora un  creixement urbà accelerat gràcies al tren i noves construccions.

Es perdia però, la memòria, fins i tot de les persones; que en sabeu del Manuel Lligoña Torras, promotor d'almenys  dues cases :

https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/barcelona/tots/cases-manuel-lligona

I de la Ramona Castellnou Sabater Serra i Capalà, (coneguda com la nena Casas)?.

D’ambdós ens agradarà tenir-ne noticia a l’email castellardiari@gmail.com 

L'annexió “ manu militari “  de Sarrià a Barcelona que  es va formalitzar per Reial Decret el 4 de novembre de 1921,  comportava al ensems  la “ pèrdua “ de valuosa documentació històrica – diria que més que volguda, per les “ autoritats”  furibundament anticatalanes -. I a dia d’avui dissortadament no s’ha fet  res per recuperar-ho, oi?.

Com es deia ja a l'època de l'Ermessenda de Valrà, el llop muda les dents, però no els pensaments.

Elevem a l'Altíssim la  nostra sempiterna  pregaria, Senyor ; allibera el teu poble !!!