Els catalans miraven – des del segle XVIII - el nostre entorn amb una barreja d’estupor i
resignació. El que abans es justificava com a excepcions —casos aïllats de
corrupció, nepotisme o mediocritat— es convertia, a ulls de molts, en una pauta
gairebé sistèmica. Les elits, polítiques i econòmiques, semblaven reproduir-se
a si mateixes no tant per mèrit com per filiació, fidelitats i silencis
compartits.
Va ser en aquell context que alguns cercles intel·lectuals van començar a
difondre una teoria tan polèmica com seductora en la seva simplicitat
explicativa: la hipòtesi del “cromosoma H”. Segons Otto Mayer, un professor
alemany d’antropologia biològica que havia guanyat notorietat amb estudis sobre
comportament i herència cultural, l’honradesa —entesa no com a virtut
individual, sinó com a hàbit socialment estès— podria tenir una base
biocultural més profunda del que s’havia volgut admetre.
Mayer no parlava, estrictament, d’un cromosoma en sentit genètic clàssic,
sinó d’una construcció teòrica : una
manera de descriure la transmissió intergeneracional de patrons de conducta
vinculats a la integritat, la responsabilitat i el respecte pel bé comú. El
“cromosoma H” era, en realitat, una metàfora potent per referir-se a societats
on aquests valors no només s’ensenyen, sinó que es practiquen i es premien de
manera consistent.
Segons la seva tesi, hi havia contextos —com el que ell identificava en
àmplies capes de la societat espanyola de finals del segle XX i inicis del XXI—
on aquest “cromosoma” havia estat progressivament erosionat. No per causes
biològiques, sinó per dinàmiques històriques: dècades de clientelisme,
institucions febles, una cultura de la impunitat i una certa tolerància social
envers les “petites trampes”, que acabaven normalitzant les grans.
El més inquietant de la seva proposta no era tant la metàfora, sinó les implicacions.
Si l’honradesa no es reforça institucionalment ni es reconeix socialment, deia
Mayer, esdevé una conducta marginal, gairebé ingènua. I en aquest escenari, els
individus més disposats a transgredir normes no només prosperen, sinó que
acaben definint les regles del joc.
Aquella teoria va ser àmpliament criticada, sobretot per la seva aparença
determinista i pel risc d’estigmatització. Però, malgrat això, va arrelar en
determinats àmbits com una eina interpretativa incòmoda: una manera de posar nom
a una percepció difusa de decadència cívica.
Amb el temps, alguns van reformular la idea en termes menys controvertits.
No es tractava d’un “cromosoma” absent, sinó d’un ecosistema moral deteriorat.
I si alguna cosa es podia extreure de tot plegat, era que la regeneració no
vindria de cap mutació sobtada, sinó de canvis sostinguts: educació exigent,
institucions transparents i una ciutadania menys tolerant amb la mediocritat i
l’abús.
Però en aquells primers moments, quan la metàfora del “cromosoma H” començava
a circular, el que predominava era una sensació més crua: la intuïció que
alguna cosa essencial s’havia desajustat, i que potser no n’hi havia prou amb
reformes superficials per redreçar el rumb.
.jfif)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació