QUAN UN BOSC ES CREMA,...

 

Una reflexió mentre Catalunya crema

Abans, el bosc era pa, era calor, era ofici. D’allà sortia la llenya que escalfava els forns, el carbó que encenia les cuines, la pega que segellava, la resina que servia d’ingrés, els pinyons i els aglans que completaven la taula, i la fusta que feia cases, eines i xarxes d’il·luminació i comunicació. Hi treballaven persones invisibles avui: carboners, resinaires, llenyataires, recol·lectors, transportistes, artesans i pagesos que convertien el bosc en vida quotidiana.

Després va arribar l’era del petroli, i amb ella una promesa de progrés ràpid que va arraconar la gestió tradicional. El bosc deixà de ser motor i esdevingué marge; deixà de donar feina estable i passà a acumular abandonament. I quan el territori queda sense mans, el foc troba més fàcilment allò que la societat no vol pagar: la cura lenta, constant i costosa del paisatge.

Si un país abandona el bosc, el bosc no desapareix; es transforma en risc.

Més enllà dels ingents costos econòmics , no n’hi ha prou amb apagar incendis: cal tornar a donar funció social i econòmica al bosc, amb prevenció, explotació ordenada, biomassa, silvicultura i recuperació d’oficis vinculats al territori

Els estalvis, presumptament aconseguits amb l’aprofitament dels residus del petroli, s’han menjat no solament les estovalles, sinó la taula i tot.

Senyor dóna’ns seny per triar als que tenen que prendre les decisions col·lectives.

Amén !!!