LA PARÀBOLA DELS QUE NOMÉS SABEN COMPLICAR LES COSES SENZILLES

Pedro José Ynaraja Díaz (Pozaldez (Valladolid) el dia 16 de març de 1933 + Granollers el dia 2 de novembre de 2024 )  escrivia “Si el Senyor tornés, potser…”, del que me’n obsequiava un exemplar.

A la semblança d’aquell llibre , tenia coneixement d’una situació que considero clarament molt perillosa , la de complicar les coses senzilles , una discapacitat greu, gairebé una epidèmia silenciosa. Es contagia per contacte amb certs despatxos, per inhalació de discursos buits, per la repetició constant de fórmules que no resolen res però allarguen les reunions, els decrets, les comissions.

Hi havia una vegada —i encara hi és, ben vigent— un poble a la vora del mar on la gent sabia que, si tenia fam, menjava; si tenia set, bevia; si plou, es mullava; si feia sol, s’eixugava la suor. Eren veritats tan simples que ningú no hi dedicava congressos.

Però un dia van arribar els Especialistes en Complexitat. Portaven corbates gruixudes i maletins plens de diagrames. Van dir:

—El problema del fam no és que no hi hagi pa, sinó que manca un marc regulador  integral per a la distribució nutricional sostenible.

I van crear una comissió. I després una subcomissió. I un grup de treball. I un observatori. I un fons d’estudi. I van demanar un informe a una consultora que va demanar un altre informe a una altra consultora. Mentrestant, al poble, la gent continuava tenint fam, però ara, a més, havia d’omplir formularis per demostrar que tenia gana.

—El problema de la set —van dir— no és que no hi hagi aigua, sinó que cal una estratègia transversal d’hidratació amb indicadors clau de rendiment.

I van organitzar un fòrum. I un simposi. I una taula rodona. I un webinar. I van redactar un full de ruta amb cinc eixos estratègics i tres palanques de transformació. Mentrestant, la gent continuava tenint set, però ara, a més, havia de justificar per què volia beure justament en aquell moment.

—El problema dels malalts —van afegir— no és que no hi hagi metges ni medicaments, sinó que manca un model de governança sanitària 4.0 amb IA predictiva i blockchain per a la traçabilitat de les receptes.

I van licitar un projecte pilot. I van fer un màrqueting amb hashtag. I van convidar influencers sanitaris. I van parlar de “resiliència” i “canvi de paradigma”. Mentrestant, la gent continuava morint, però ara, a més, havia de penjar un testimoni a TikTok per demostrar que el sistema fallava.

Un vell del poble, que havia llegit Mateu 25 en silenci moltes vegades, va dir:

—Tenia fam, i em donàreu un PowerPoint. Tenia set, i em donàreu un dashboard. Era foraster, i em demanàreu el DNI, el NIE, l’empadronament i tres avals. Anava despullat, i em vau oferir un curs de formació per a l’ocupació. Estava malalt, i em vau dir que calia una reforma estructural. Era a la presó, i em vau enviar un butlletí de notícies institucional.

Els Especialistes el van mirar amb condescendència.

—Vostè —li van dir— no entén la complexitat del món actual. Les solucions senzilles són ingènues. Calen marcs,Fulls de ruta, eixos, palanques, KPIs, OKRs, SWOT, PESTEL…

I van seguir parlant. I van seguir complicant. I van seguir acumulant recursos, terres, beneficis, poder. I van seguir creient que el seu discurs era un remei, quan en realitat era el símptoma d’una malaltia més profunda: la incapacitat de reconèixer que, de vegades, el més revolucionari és donar pa a qui té fam, aigua a qui té set, i companyia a qui està sol.

El contagi de la complexitat inútil avança. Es propaga per televisió, per Twitter, per despatxos ministerials, per consells de comarca. I no cura res. Només allarga l’agonia dels que necessiten solucions, no discursos.

Però hi ha una vacuna: la memòria de les coses senzilles. La memòria de Mateu 25. La memòria que, abans de tot marc regulador  hi ha un cos que té gana. I que aquest cos no espera un informe. Espera pa.