QUAN EL “ 33” ES VA COLAR AL TEXT DE LA CONSTITUCIÓN DE 1978

 

—Digui “trenta-tres” —va dir el metge, acostant-se l’estetoscopi al pit.

Jo vaig obeir, però la veu se’m va travar. No era “trenta-tres” el que em venia al cap, sinó l’article 33 de la Constitució de 1978, aquell que, ras i curt, diu que la propietat ha de tenir una funció social.

Aquella tarda, al barri, les persianes baixades amagaven pisos buits mentre les llistes d’espera per a habitatge públic s’allargaven com cua de banc. Els mateixos fons que havien comprat blocs sencers per inflar preus ara es queixaven de “inseguretat jurídica” si algú gosava parlar de regular els lloguers o d’expropiar per a ús social.

Diuen que la Constitució es va escriure sota pressió, amb fantasmes del passat rondant pels despatxos i amenaces velades al darrere de cada coma. Però, entre tantes concessions, algú va aconseguir colar-hi un principi incòmode per al poder establert: la propietat no és un dret absolut; el seu contingut el delimita la seva funció social.

A la pràctica, això vol dir que el dret a posseir no pot convertir-se en dret a ofegar. Que un pis no és només un actiu financer, sinó també un lloc on la gent ha de poder viure. Que el sòl no és només una mercaderia, sinó també un bé col·lectiu amb implicacions per a tota la ciutadania.

Al “Regne de la Corrupció”, aquest article sembla lletra morta. S’han fet lleis que gairebé automatitzen la conversió de sòl en negoci, s’han blindat especulacions urbanístiques i s’ha deixat que grans patrimonis tractin l’habitatge com un fons d’inversió, no com un dret.

Els “vampirs” no són només els grans fons voltor; són també les xarxes de complicitats: regidors que aproven plans a mida, notaris que miren cap a una altra banda, bancs que financen bombolles sabent que esclataran, i mitjans que normalitzen que una generació sencera hagi de malviure en pisos compartits o marxar del país

Un govern que es prengués seriosament la funció social de la propietat hauria de fer coses incòmodes:

Regular els lloguers de manera efectiva, no només amb mesures testimonials.

Expropiar, amb indemnització justa però ferma, pisos buits en mans de grans tenidors per destinar-los a habitatge social.

Posar límits reals a la conversió d’habitatge en actiu financer i frenar la turistificació massiva.

Investigar i sancionar les xarxes de corrupció urbanística, inclosos els intermediaris legals que les fan possibles.

Els “vampirs” cridarien al cel, parlarien de “confiscació” i amenaçarien amb marxar. Però la Constitució, la mateixa que van ajudar a blindar, els recordaria que el seu dret de propietat té un límit: la vida de la resta

Ja triguem. Cada dia que passa sense aplicar l’esperit de l’article 33 és un dia més de desnonaments, de joves que no poden marxar de casa, de gent gran que viu amb por de no poder pagar el lloguer.

Però el “trenta-tres” encara hi és. No com a decorat, sinó com a arma jurídica i moral. El problema no és que no existeixi; el problema és que ningú amb poder real vol aplicar-lo fins a les últimes conseqüències.

Potser el dia que deixem de repetir “trenta-tres” com un mantra al metge i comencem a exigir-lo com a dret, els pulmons del país començaran a respirar millor. I els “vampirs”, sense sang nova on clavar els ullals, hauran de marxar o adaptar-se a un món on la propietat torni a estar al servei de la gent, i no al revés