EL COMUNIDOR DE SANT PERE

 Al poblet de Sant Pere de les Vinyes, on les teulades semblaven inclinar-se les unes vers les altres per escoltar-se, el capellà Mossèn Ramon tenia una feina que ningú més no volia: anar fins al Comunidor quan el mal s’acostava massa.

El Comunidor era una capelleta  oberta als quatre vents , petita, mig amagada entre xiprers, orientada cap al camí reial. Allà, segons deien els avis, es podia “comunir” allò que venia amb mala intenció: la pedra, la tempesta, la pesta i, de tant en tant, alguna cosa menys visible però igual de pesada.

Aquell any, però, el mal no tenia forma de núvol negre ni de llamp sobre el campanar. Tenia papers, sigles, algorismes i un nom bonic: el Narcoestat de l’Eficiència. No robava amb ganivets; robava amb formularis. No cremava cases; les comprava a través de fons opacs. No imposava la por amb soldats, sinó amb notificacions que arribaven a la una de la matinada i deien: “Aquest procediment ha estat optimitzat. No cal respondre.”

Mossèn Ramon, que havia estudiat teologia però també havia après a llegir els butlletins oficials amb ull clínic, va comprendre que aquella cosa no era una tempesta: era un sistema. I els sistemes, quan es corrompen, són més difícils de comunir que els dimonis, perquè els dimonis almenys tenen la decència de mostrar-se.

Un matí de tardor, amb l'aire  olorant encara a terra mullada  i a eucaliptus, va anar  fins al Comunidor.

 Hi va anar sol, com sempre, amb el llibre vell sota el braç: no era exactament un llibre de Comunir —aquell nom el havia inventat el poble, barrejant rituals antics, llibres de comú i la vella desconfiança cap als poders—, sinó un registre parroquial ple de noms, dates, deutes, promeses i pàgines tacades per la humitat.

 Amb la dignitat   li atorgava el Comunidor ,  va dir, amb una veu que no era gaire forta però que no tremolava:

 

«Et comuneixo, força política malvada i poderosa, en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.»

Després va afegir, perquè els rituals antics sempre admeten una explicació:

«Et comuneixo perquè has confós l’eficiència amb la justícia, el control amb l’ordre i el benefici amb el bé comú. Et comuneixo perquè has fet del poble un inventari i de les persones unes dades. I et comuneixo, sobretot, perquè encara hi ha gent que recorda com es fa pa, com es tanca un pou i com es defensa un veí.»

No va aparèixer cap dimoni amb banyes ni cap ministre amb corbata, aquella nit  però , al despatx central del Narcoestat de l’Eficiència, una impressora es va encallar just quan havia d’emetre mil ordres d’execució. Un servidor va fallar. Un informe secret va acabar, per error, enviat a totes les llars del poble.

I a Sant Pere de les Vinyes, la gent no va parlar de miracles. Va dir simplement que Mossèn Ramon havia fet el que calia: havia posat nom al mal, l’havia portat fins al Comunidor i l’havia deixat davant de Déu.

Perquè hi ha mals que no es vencen amb exorcismes espectaculars, sinó amb una cosa més antiga i més perillosa: la memòria, la veu i la resistència d’una comunitat que es nega a ser eficient sense ser lliure.