Tenim - en la civilització occidental – unes convencions quan a dividir els
períodes històrics :
L’edat antiga, que començarà d’ençà dels primers testimonis escrits ( 4.000
aC) i conclourà amb les primeres invasions germàniques i la caiguda de l’imperi
romà d’occident ; l’edat mitjana, quina durada arribarà fins a la caiguda de
Constantinoble [ 1.453 ] ; l’edat moderna comença amb els gran descobriments
geogràfics i l’expansió comercial que n’és conseqüència, i convencionalment
conclou amb l’inici de la Revolució Francesa, la pujada al poder de la burgesia
i les primeres passes de la revolució industrial (1.789); l’edat contemporània
veurà créixer una nova classe social, els proletaris, i patirà com mai abans,
aquest efecte de la fugacitat que esdevindrà una característica essencial i
diferenciadora de qualsevol altra edat anterior.
En aquest període coincideixen alhora; el major coneixement assolit per
l’espècie humana, i la més gran pèrdua d’habilitats, valors i coneixements per
part de col·lectius específics; la facilitat de fer-nos conèixer, i l’extrema
superficialitat quan al coneixement que tenim de l’entorn, la resta dels món, i
fins de les persones que ens son més properes; l’exponencial augment dels
països governats amb procediments “democràtics”, i les actuacions pràctiques
més despòtiques, aberrants i inhumanes dutes a terme per l’home al llarg dels
segles; la facilitat d’accés a la informació, i la constància del
desconeixement de la realitat – de vegades conscient – per grups cada cop més
nombrosos de ciutadans.
Fugaç, de durada molt breu; ens diu el diccionari. Això ho patim en tots
els aspectes de la vida d’avui : Recordes quantes vegades has canviat algun
estri, només perquè ara ja no en fan d’aquesta mena ?. Amb quina versió vas
començar a treballar amb el teu ordinador ?. De sempre , fins en els rellotges
de sol, l’home tenia constància d’aquest fet : tempus fugit, ara però, tothom
us dirà que te la percepció que el temps s’escola entre els dits com l’aigua,
que tant bon punt assoleixes un nivell acceptable de coneixement en algun
treball i/o disciplina, cal tornar a començar de nou, que aquest engolidor de
sabers, s’ha endut amb ell als mestres, i arrossega amb força creixent el
prestigi social que detentaven algunes professions i/o oficis. Avui trobareu de
forma habitual adjectius despectius i/o denigrants, fent companyia a ; jutge,
metge, apotecari, mestre, alcalde, diputat, ministre, president,..........,
però també a : empresari, director, encarregat , empleat, funcionari,......
La raó, la veritat, la justícia, pateixen l’efecte pervers de l’edat fugaç
; qui pagarà pels morts d’Ucraïna ?, qui
pels patiments derivats de la mal anomenada “crisis financera” ?, qui pels
morts per manca d’aliments ?, qui per
les morts evitables provocades per la pèssima gestió de la sanitat pública ?. qui
pels infants famolencs , malalts, ?, qui
pels exiliats polítics i/o econòmics ?, qui per les llengües minoritàries i els
seus parlants ?
Amic lector, aquesta reflexió que ara t’arriba, en virtut justament de
l’edat fugaç, romandrà en l’oblit en els propers dies i/o setmanes.
Una recomanació : gaudeix de la vida, abans no t’arribi – a tu també – el
supremus dies.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació