SANT MARTÍ D’AIGUAFREDA DE DALT. VALLÈS ORIENTAL

 

Retratava el  conjunt d'Aiguafreda de Dalt , centre d'una antiga parròquia rural que va erigir-se en el lloc d'un vilar alt medieval. Els vestigis més antics localitzats fins al moment es localitzen en la cova-cripta, que ha estat identificada com una necròpoli dels segles VI i VII. En una cota superior s'hi va bastir una primera església consagrada al segle IX, sota l'advocació de Sant Martí, sobre la qual se'n faria una de nova al segle XII. L'edifici romànic era d'una sola nau amb absis semicircular, on s'hi obrien diverses fornícules amb columnetes. Al costat de migdia s'hi va fer el fossar i al de ponent es va edificar la rectoria. El temple va construir-se en una zona de gran riquesa hídrica, que almenys des de l'època moderna ha afectat la seva fonamentació. Per aquest motiu, van construir-se diversos cossos al seu voltant que van acabar tapant l'estructura romànica. A banda de la construcció d'aquests cossos, van obrir-se mines d'aigua al costat de llevant per tal de desviar-la i aprofitar-la per al rec. Al segle XVIII va construir-se un comunidor en un extrem del fossar, el qual quedà substituït a principi del segle XX per un petit cementiri situat a un centenar de metres al nord. Durant la segona meitat del segle XX, van fer-se diverses prospeccions on es van deixar al descobert els vestigis romànics del temple, com també es van enderrocar els cossos que el tapaven exteriorment.

La masoveria-rectoria d'Aiguafreda de Dalt és un edifici d'origen medieval construït a redós de l'església de Sant Martí. La part primitiva de la construcció s'identifica amb el cos de llevant, on s'observen vestigis com les obertures i un arc tapiat de pedra. A ponent d'aquest volum es va construir un nou cos vers el segle XVII, de menor alçada, tot aprofitant el desnivell natural del terreny. A continuació es van bastir diverses dependències que van tapar la part frontal de l'església, que van ser enderrocades durant la segona meitat del segle XX. L'edifici està adossat a l'extrem de garbí de l'església, amb la qual s'uneixen a la part de migdia mitjançant el porxo que cobreix l'entrada al temple. Sota d'aquest porxo hi ha una finestra amb una orla en relleu i la inscripció "TERRADELLAS". A la part corresponent al pas que unia ambdós edificis hi ha un sarcòfag, que probablement era de Guillem d'Aiguafreda, i una imatge mariana del segle XVIII (SOLÀ, 1983:39). La rectoria consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta de dos vessants a dos nivells, amb el carener perpendicular a la façana. El frontis està orientat a migdia i es composa segons dos eixos d'obertures. S'hi accedeix per un portal amb llinda de fusta que descansa sobre impostes i brancals de pedra. Les finestres són totes d'arc pla de pedra carejada; al costat de les del pis hi ha pintat un rellotge de sol ovalat amb l'anagrama de Crist a sobre i a sota: "JO SENSE SOL I TU SENSE FE NO VALEM RES". A la façana posterior, trobem el portal d'arc de mig punt adovellat a l'alçada del pis i una finestra amb incisió conopial al nivell superior. La façana de ponent presenta quatre grans contraforts de carreus, alguns de pedra tosca, que sostenen la galeria del pis, actualment tapiada i oberta amb finestres modernes.

l’Ana Sanchez Lafarga,   veia per primera vegada un  comunidor , edifici del segle XVIII construït en l'espai de l'antiga sagrera d'Aiguafreda de Dalt, aprofitant el mur de tancament del mateix. És una petita construcció porxada de planta quadrangular i coberta a quatre vessants.

 Presenta un pedrís amb quatre pilars d'obra que sostenen l'estructura de fusta de la coberta, amb la clau inscrita amb l'any "1731". Al centre hi ha un petit altar amb una creu metàl·lica fixada, que també trobem al coronament de la façana. A l'interior el paviment és fet amb cairons ceràmics. A les llates de fusta que sostenen la coberta, al sector occidental, hi ha una altra data inscrita: 1787.

Avui, ahir,..., no funcionen els enllaços de Patrimoni Gencat, els ho farem saber a l’email comunicacioagenciapatrimoni@gencat.cat

El que dissortadament no s’atura  és la "monotonia criminal"  que alhora que contínua,  fa que en un exercici de sadisme,  bona part dels mitjans de comunicació audiovisuals, recullin les raneres de mort, de nens, dones, ancians,.., davant l'absoluta indiferència de la mal dita "societat civil"

Ah!, només te dret a defensar-se Israel, que com recordava l ’ António Manuel de Oliveira Guterres (Lisboa, 30 d’abril de 1949), també té, i des de fa molt anys , el dret d’ofendre als Palestins.  

Les mares palestines que veuen morir els seus fills com a conseqüència dels atacs israelians, de fam, de desatenció sanitària, …, i els infants assassinats, son veritables sants.

Jesús perdonava a Sant Pere que el negués fins a tres vegades la nit en que el detenien,  tenim entre nosaltres, “ conreadors de l’odi, contra Catalunya i el catalans “,     alguns amb vestit talar. Qui tingui orelles per escoltar, que escolti!!! 

Que   Sant Martí  i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»