HISTÒRIES DE LA XINA

 


Avui, en un saló d’aquells immensos de la Xina —on tot és tan gran que fins i tot el silenci sembla disciplinat—, es trobaven dues figures d’una desigualtat gairebé pedagògica. D’una banda, un home avesat a la geometria del poder, a la paciència mil·lenària i a aquella manera d’exercir l’autoritat que no necessita alçar la veu perquè sap que el temps, al capdavall, sempre li dona la raó. De l’altra, una mena de fenomen que confirma que la democràcia, com la natura, també produeix curiositats.

 

El primer està tallat per governar una civilització; el segon, en canvi, donava la impressió d’haver estat seleccionat per error en un càsting de realitat televisiva, però amb conseqüències internacionals. Hi ha persones que representen institucions, i n’hi ha que amb prou feines representen una sobretaula  mal digerida.

 

El contrast era tan notable que fins i tot els gerros —aquells gerros xinesos que han vist passar dinasties, guerres i revolucions— devien experimentar una certa perplexitat decorativa. Perquè una cosa és el poder, i una altra és l’espectacle; i confondre’ls acostuma a ser un símptoma inequívoc de decadència, o si més no, de mal gust.

 

El món continua girant amb aquesta  barreja de tragèdia i comèdia que el fa suportable. I sempre hi haurà qui governi pensant en segles, i qui parli pensant en titulars.


No cal dir quin dels dos deixarà més rastre: la història, que és lenta però venjativa, té aquestes petites preferències.

 

 

 

Comentaris