Avui, en un saló d’aquells immensos de la Xina —on tot és tan gran que fins
i tot el silenci sembla disciplinat—, es trobaven dues figures d’una
desigualtat gairebé pedagògica. D’una banda, un home avesat a la geometria del
poder, a la paciència mil·lenària i a aquella manera d’exercir l’autoritat que
no necessita alçar la veu perquè sap que el temps, al capdavall, sempre li dona
la raó. De l’altra, una mena de fenomen que confirma que la democràcia, com la
natura, també produeix curiositats.
El primer està tallat per governar una civilització; el segon, en canvi,
donava la impressió d’haver estat seleccionat per error en un càsting de
realitat televisiva, però amb conseqüències internacionals. Hi ha persones que
representen institucions, i n’hi ha que amb prou feines representen una sobretaula
mal digerida.
El contrast era tan notable que fins i tot els gerros —aquells gerros
xinesos que han vist passar dinasties, guerres i revolucions— devien
experimentar una certa perplexitat decorativa. Perquè una cosa és el poder, i
una altra és l’espectacle; i confondre’ls acostuma a ser un símptoma inequívoc
de decadència, o si més no, de mal gust.
El món continua girant amb aquesta barreja de tragèdia i comèdia que el fa
suportable. I sempre hi haurà qui governi pensant en segles, i qui parli
pensant en titulars.
No cal dir quin dels dos deixarà més rastre: la història, que és lenta però
venjativa, té aquestes petites preferències.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació