TRUMP, EL MODERN ALÍ BABÀ ?.

 

Ormuz és un coll d’ampolla geopolític i, quan una superpotència el converteix en arma de pressió, el missatge és brutal: el món no està governat per principis, sinó per interessos i per la capacitat de fer mal. La democràcia nord-americana existeix com a ideal i com a retòrica, però també arrossega contradiccions profundes, i diversos analistes han advertit que sota Trump les institucions democràtiques han patit un atac seriós i que la seva política exterior ha accelerat la desconfiança global envers els EUA.

 

Una potència amb llenguatge de moral, pràctica de força. El problema però, no és només Trump; Trump és la caricatura desacomplexada d’un imperi que fa dècades que barreja discurs democràtic amb dominació econòmica, militar i energètica. Quan el control d’un passadís marítim es fa servir per condicionar preus, subministraments i submissió política, el que apareix no és una “defensa de la llibertat”, sinó una lògica de xantatge. Aquesta hegemonia s’ha sostingut també sobre el dòlar, la capacitat militar i el poder cultural dels EUA, és a dir, sobre instruments de poder dur i poder tou combinats al servei d’una supremacia global.

Dir-se democràtic no garanteix ser-ho en sentit profund. Els Estats Units han tingut eleccions, separació de poders i una arquitectura constitucional que molts han presentat com a exemplar, però també han mantingut exclusions, coercions i una enorme distància entre el relat fundacional i la realitat material del poder. Quan un país es reserva el dret d’intervenir, sancionar, bloquejar rutes i fer servir l’energia com una arma, la seva “democràcia” queda reduïda massa sovint a una façana respectable per a una política imperial.

El món no pot esperar una conversió moral de Washington; ha de reduir la seva dependència. Això vol dir diversificar energia, reforçar corredors logístics alternatius, augmentar reserves estratègiques, i sobretot construir mecanismes multilaterals que no depenguin del caprici de cap president nord-americà. També implica una cosa més incòmoda: la sobirania real requereix cost, cohesió i sacrifici, perquè la dependència és exactament el terreny on prospera el xantatge.

El món ha tolerat durant massa temps que una sola potència actuï com a jutge, policia i botxí segons li convé. I quan aquesta potència es presenta com a garant de l’ordre mentre estreny el coll de la resta, el nom correcte no és “lideratge”, sinó coacció. Si el segle XXI ha de significar alguna cosa, haurà de significar el final d’aquesta impunitat: menys dependència, més sobirania compartida i menys reverència davant d’un imperi que confon democràcia amb domini