Arribava a un poblet petitíssim del Pirineu català, i tenia la sort de
trobar una persona d’edat que enraonava la llengua catalana. Fèiem petar la
xerrada, i quan li preguntava on anava a escola, advertia en ell una
pertorbació estranya: no sabia donar-me’n raó, tampoc de l’edifici on
s’aixoplugava l’escola. Deixava el tema.
Però el silenci que seguia no era buit, sinó ple d’una memòria esquerdada.
Els seus ulls, d’un gris esvaït, semblaven buscar en algun racó del passat una
imatge que ja no hi era. Parlava, en canvi, dels camins antics, de les feixes
abandonades, de les campanes que abans marcaven les hores i que ara només
sonaven en festes assenyalades. De l’escola, res.
Aquella absència em va inquietar més que qualsevol resposta. Com si el
poble hagués decidit, en algun moment, esborrar aquell espai on s’aprenia a
llegir el món. O potser no era el poble, sinó la història, amb la seva mà
invisible, qui havia anat esfilagarsant records fins a deixar només fragments
dispersos.
Al marxar vaig passar pel que semblava una plaça menuda. Hi
havia una casa tancada, mig ensulsiada , amb les finestres barrades, recoberta d'heura i amb una llinda gastada pel
temps. Alguna cosa en aquella façana em va fer aturar, allà havia estat l’escola. Potser encara ho era, d’alguna manera, en la memòria d’algú que ja no
sabia com explicar-ho.
I vaig comprendre que hi ha oblits que no són absència, sinó defensa.
Un poble sense memòria és un poble vençut

Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Exercint el seu dret de rèplica ens ajuda a contrastar la informació