ENCARA SOM A TEMPS D’EVITAR TORNAR A AIXECAR BARRICADES ?

 

Hi ha institucions que no aprenen: només canvien el llenguatge amb què justifiquen el mateix instint de poder. A l’Espanya dels anys trenta, una part significativa de la jerarquia eclesiàstica no només va mirar amb recel la República; va contribuir activament a legitimar el seu enderrocament, beneint una croada que va convertir la fe en coartada i la repressió en virtut. 

El resultat és conegut: nacionalcatolicisme, silenci còmplice i una aliança orgànica entre altar i estat que va desfigurar la idea mateixa de justícia.

Amb la Transició es va prometre una esmena a la totalitat. Però el pacte també va incloure una quota d’amnèsia: continuïtats personals, cultures corporatives intactes i una arquitectura institucional que, massa sovint, ha confós estabilitat amb impunitat.

La toga va heretar inèrcies; la sotana, privilegis simbòlics i materials. I quan calia incomodar el poder, la resposta ha estat irregular, selectiva, a vegades d’una severitat exemplaritzant i, altres, d’una indulgència sospitosa.

En les darreres dècades, els símptomes són eloqüents. El tractament penal i polític del conflicte català ha evidenciat una elasticitat preocupant de tipus penals i una utilització expansiva de la jurisdicció que, en nom de l’ordre, ha tensionat drets fonamentals. El cas Pablo Hasél va reobrir el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió en un estat que es proclama madur, però que encara recorre a categories que grinyolen en clau europea. I, en paral·lel, l’escena pública s’ha omplert d’investigacions mediàtiques i judicials amb una càrrega política evident —com les que han envoltat figures de l’entorn del govern, entre elles Begoña Gómez i Davis Sánchez — que posen a prova la línia fina entre el control legítim i l’ús instrumental de la sospita.

No és un problema de peces aïllades, sinó de patrons: corporativisme, manca de rendició de comptes efectiva i una cultura que tendeix a confondre crítica amb deslleialtat. Quan aquestes dinàmiques arrelen, la democràcia es torna reactiva, defensiva, i acaba normalitzant excepcionalitats.

D’aquí la temptació —tan antiga com perillosa— de respondre amb “caces”: canviar un dogma per un altre, una arbitrarietat per la contrària. Però aquesta sortida no depura res; només trasllada el problema i legitima el següent abús.

La lliçó dels trenta no és que faltessin enemics, sinó que va sobrar impunitat i va faltar dret.

Si hi ha una deriva antidemocràtica en sectors de poder, la resposta exigent no és NOMÉS assenyalar vestimentes, sinó desmuntar privilegis: independència real de la justícia amb mecanismes de control externs i transparents; despolitització efectiva dels òrgans de govern judicial; protecció robusta de la llibertat d’expressió; i una memòria històrica que no sigui decorativa, sinó operativa. Menys litúrgia i més garanties. Menys corporació i més responsabilitat.

Perquè el veritable escàndol no és que hi hagi togues o sotanes, sinó que, quan fallen, massa sovint ningú no en respon com cal. I sense responsabilitat, la democràcia no és un règim: és una escenografia.